Asseguts al sofà del menjador, assistim cada dia a l’espectacle del sinistre recompte de persones mortes pel coronavirus en els informatius dels mitjans de comunicació. «Hui la xifra de persones mortes per la covid-19 és de 250, cinquanta més que ahir», etcètera. O bé mirem els gràfics que presenten els mitjans escrits, la inflexió o no de la famosa corba; al capdavall tot són números, gràfics, estadístiques, xifres... És una informació freda, concisa, impersonal, associada generalment al nombre de contagis i l’ocupació dels hospitals. No tenim cap percepció emocional, ni mística ni religiosa de la mort, si de cas imaginem vagament que darrere de les xifres hi haurà persones, persones amb noms i cognoms, autèntics drames familiars, situacions dures i complicades.
La postmodernitat ha desterrat la mort, la mort no existeix, morir-se és un fet disfuncional, una calamitat, una desgràcia contrària totalment a la vitalitat, al mite de l’eterna joventut, al dinamisme de la vida de l’ara i ací. Com va escriure Vicente Verdú, la religió tractava de superar la mort amb el valor del trànsit a una altra vida, ara la societat del consum vol esborrar-la del mapa tractant-la com una dada més, com un fet tan insignificant que no es veu ni vol cridar l’atenció. La impressió és que ningú no mor, tot són xifres i estadístiques però mai no sabem qui està darrere de les dades, els cadàvers incomoden, veure la mort de prop incomoda, és un defecte, una situació que no està en el guió de la vida hedonista occidental.
Tanmateix, els ‘baby boomers’ que vam nàixer els anys seixanta encara vam conéixer la mort perquè sempre estava present als carrers i les cases. Més de vint anys després de la Guerra Civil encara surava en l’aire que respiràvem les desgràcies d’aquell genocidi. Les dones majors vestien de negre perquè era un costum atàvic després de patir molts drames familiars. El dol durava una vida, molts anys després de la mort del difunt. Estava associat a les iaies, era un signe d’ancianitat que significava que estaven retirades de la vida, entregades en cos i ànima a lamentar els seus drames familiars i solidaritzar-se amb els dels altres.
Encara he conegut ploraneres d’aquelles que portaven el dol al llarg de tota la vida perquè havien perdut els marits a la Guerra Civil o els fills a la postguerra. Les vetlles de difunts es feien a les cases amb una gran participació d’amics, veïns, coneguts i familiars. Els soterrars eren actes solemnes, el cotxe fúnebre circulava lentament des de la casa del traspassat fins a l’església acompanyat d’un seguici de familiars i amics que caminaven al darrere. S’aturava el trànsit i els veïns comentaven en veu baixa per les voreres del carrer que es tractava de tal o tal personatge, i explicaven amb detall els seus orígens familiars, les seues desventures en la vida, el malnom de la família, el tipus de malaltia que l’havia portat a la tomba.
Si repicaven les campanes de l’església d’una manera determinada, tothom sabia que hi havia un soterrar i qui era el veí que s’havia mort. Els funerals també es convertien en un tema de conversa als bars i als casinos. Hom podia conéixer la vida i miracles de l’ocupant del taüt si s’acostava a alguna de les tertúlies i parava l’orella. Els amics i els coneguts s’acostaven a la porta de l’església i si eren homes normalment no entraven a missa, que estava reservada a les dones.
Ara no, ara la societat hedonista i del consum ha retirat la mort als tanatoris i els cementeris amb celebracions discretes en gran part dels casos, sense fer soroll, discretament. Ningú no sap qui s’ha mort si no es tracta d’algun familiar o amic o una persona pròxima al teu cercle d’amistats. Els mitjans de comunicació únicament es fan ressò dels personatges populars. Però prop de 40.000 persones han mort a Espanya a causa del coronavirus. Eren persones amb vides normals, amb una identitat concreta, una família, amb projectes, somnis i esperances. La mort no és una estadística, malgrat la cantarella a la qual ens aboquen cada dia les informacions de la premsa. Siga aquest article un homenatge personal a cadascuna d’elles.
