Dia rere dia apareixen a les notícies actes protagonitzats per persones que actuen de forma irresponsable en plena situació d’alerta sanitària, posant en perill a la resta de persones amb les quals conviuen en societat. El primer que se’ns ve al cap és que aquestes persones no tenen educació cívica. Malauradament, també dia rere dia, veiem al nostre voltant actuacions freqüents que reflecteixen el deteriorament de l’educació cívica i la convivència social en les qüestions més primàries com és replegar els excrements dels gossos, utilitzar les papereres i contenidors per a les deixalles, respectar els horaris dels serveis i del descans, i moltes més xicotetes coses que en el seu conjunt són la base de la convivència en societat. Per analitzar les causes d’aquesta deteriorada situació hem de posar en context tant l’educació com qui influeix en la transmissió d’aquesta.
Esquemàticament definida, l’educació és el procés pel qual la societat transmet coneixements, perícies, aptituds i valors, són els conceptes que assumim les persones per a poder viure en societats i anar avançant. Per a poder entendre l’abast de l’educació com una xarxa complexa d’influències, alguns ho han resumit en una afortunada frase: educa la tribu sencera. La ‘tribu’ és un concepte molt ample que va des de l’entorn familiar a amics, coneguts, veïnat, centres d’ensenyament, companyes i companys de treball, institucions, mitjans de comunicació, internet, xarxes socials. Tot forma part de l’extensa tribu que educa o influeix en l’educació, la qual és un concepte vital per a la supervivència de les persones tant a escala col·lectiva com a escala individual.
El neoliberalisme és el model econòmic global emprat des dels anys 70 del segle passat que, a hores d’ara, ens afecta directament. Aquest model es basa a escala teòrica en la premissa de què l’economia es regula automàticament pels mercats i, en conseqüència, no cal cap regulació ni control estatal per a regular les activitats de les empreses. Res més lluny de la realitat eixa bondat dels mercats per a regular les relacions econòmiques, tant siguen de les condicions de producció o salarials o mediambientals, ja que la realitat és que els grans conglomerats industrials, financers i de serveis, el que fan és adequar les normes a la seua conveniència a partir de la seua situació de poder i el control exercit sobre les institucions públiques. A més a més, aquest és un model econòmic extractor i depredador tant de persones com de riqueses i del territori.
El model neoliberal ha aconseguit la passivitat de la població a través del foment conscient de l’analfabetisme social i la transmissió de valors únicament materials enfront de valors socials. En l’àmbit d’educació social i cívica som hereus directes del franquisme, ja que mai s’ha impulsat seriosament, més aviat s’ha exclòs intencionadament, una educació cívica. Els diversos governs des de la Transició han passat sempre per damunt de l’educació en valors de la població. Com també s’ha permés el control exclusiu dels mitjans de comunicació a les elits, una arma poderosa per a domesticar a la societat. La passivitat, la conformació i la falta d’interés en les qüestions públiques que ens afecten a totes i tots, és norma habitual en gran part de la població, més en les capes més joves que, a més a més, són les més afectades per les actuacions econòmiques de la doctrina neoliberal i amb molt poca perspectiva de futur a hores d’ara.
Aquesta actitud i actuació dels governants en connivència amb les elits econòmiques ha fet perdre, almenys, a dues generacions senceres, que actualment haurien de ser les que feren de punta de llança contra la corrupció econòmica, política i moral i les que haurien d’impulsar i apuntalar un canvi de model econòmic i social a favor de les persones. Si no fora per aquest analfabetisme social no s’entén, per exemple, la passivitat i la conformació dels i les joves afectats amb taxes d’atur del 40,8 %, als quals hem preparat amb fons públics universitaris i sols han pogut trobar treballs al seu nivell de formació en l’emigració, ací sols tenen accés a llocs temporals de baixa qualificació en el sector turístic. Malauradament també aquestes generacions seran les primeres que viuran pitjor que els seus avantpassats. Aquest és el model econòmic que ens han imposat i estem patint.
En conclusió, si volem encarar el futur amb una certa esperança, obligatòriament han d’anar de la mà l’educació i l’economia. L’eix fonamental del canvi a llarg termini, tant de model social com de model econòmic, ha de ser l’educació social de tota la població. Per a formar una societat educada i crítica, a més de la transmissió de coneixements cal basar-la en la transmissió de valors com respecte, tolerància, compromís cívic, cooperació, solidaritat, acatament de normes col·lectives. És l’únic camí que ens pot aportar solucions que no deixen enrere a cap persona per afavorir interessos de minories amb poder.
