Avui m'he permés manllevar a Raimon un dels seus versos de la cançó “Mentre s'acosta la nit” de l'àlbum “Rellotge d'emocions”. I es que aquest cap de setmana hi ha hagut dos fets que m'han fet pensar que he arribat a una edat en la que, com el xativí, ja tinc sobre les meues espatlles més passat que futur. D'aqui uns dies compliré tres quarts de segle anant fent tombs per la vida. Dissabte m'ho recordava un regal, una ponsètia que l'Ajuntament de Castellterçol ens ha enviat a les persones que ja tenim eixos tres quarts de segle que han omplit les nostres vides d'alegries i disgusts, que ens han tenyit de neu els cabells i han fet solcs als nostres rostres. Tot marques de vida a les que mai he volgut renunciar passant per les mans d'un d'aquells cirurgians estètics que ens venen amb els seus bisturís l'elixir de l'eterna joventut. Soc un vell, com va exclamar Joan Manuel Serrat quan un periodista li va dir que era una persona d'edat avançada. Soc un vell, i estic orgullós de ser-ho i content d'haver-hi arribat fins aquí i, espere, que molt més enllà. El meu cos està envellit, i ai d'aquells que no arribeu, però el meu cap i el meu cor continuen joves i amb ganes de fer moltes coses en eixe futur que mai podrà ser ja tan llarg com el passat que, sense ira, deixe endarrerit.
Soc de la collita del 1945, l'any que dues cruels bombes atòmiques van posar fi a la Segona Guerra Mundial. I malgrat tot som una bona collita, malgrat ser uns nens de la postguerra, uns nens als que per Reis els deixaven la mateixa bicicleta pintada de diferent color, a casa dels vençuts no hi havia diners per joguines, uns nens que, com dic al meu poema “La Por”, després de menjar-nos aquell pà negre, que no volíem, pastat amb por i sang, ens anàvem al llit plorant, teníem por sense saber a què. Però també vam tindre estones de felicitat, corríem lliures pels camps de l'horta de Benimaclet, l'estiu vivíem al carrer esperant que les mares ens cridaren per anar a dinar o sopar. Els nostres horitzons eren incommensurables.
Ara, molts anys més tard, faig un esguard, sense tristor ni ira, per sobre els anys passats i veig un balanç favorable a la vida, he viscut, i això ja es molt, i han estat més, i encara ho son, les estones de felicitat, les del Haver guanyen de llarg a les de la pena i la tristor del Debe de la meua comptabilitat personal. Jo també dic que ho tornaria a fer, malgrat les equivocacions que he comés en més d'una ocasió. I ho tornaria a fer perquè he vist que la felicitat m'ha esperat quan gairebé estava a punt d'agafar l'últim tren que la vida ens sol oferir. No em penedisc de les decisions que al llarg d'aquests tres quarts de segle he pres.
Aquest any la COVI-19 ens ha fet reflexionar de moltes coses. Jo m'he adonat que a les coses supèrflues els hi pots dir adéu amb tota tranquil·litat, he vist que parlar amb la meua parella i llegir els llibres que estime m'han fet més savi, he donat gràcies per tindre la sort de viure sa quan tanta gent emmalaltia i moria, he tingut la sort de, malgrat els anys que han passat, tindre encara contacte amb els meus amics d'infantesa, Vicente, Paco i Lluís i Lola.I malgrat que Sèneca deia “Senectus ipsa est morbus” no mirem la vellesa com una malaltia, més bé pensem que es un regal que ens fa la vida perquè el futur encara es un somriure.Així que fem un fort crit de gràcies a la vida.
