Qualsevol capítol de la vida del demèrit Borbó resulta escandalós. Des del principi del seu regnat ja ho va tindre molt clar. Arrimar-se a les monarquies integristes sumptuoses podria ser un bon negoci. I una de les actuacions més infames de la seua trajectòria fou la detestable traïdoria feta al poble sahrauí. I no debades. Tots els moviments del rei fugit sempre han tingut un sentit i una direcció crematística. I en aquest cas, deixar en mans del rei marroquí uns territoris tan valuosos pels seus recursos naturals, com els jaciments de fosfat, petroli, gas o zircònia (semblant al diamant), no quedaria sense compensació.

I regalar a Hassan II uns tresors tan valuosos va situar Juan Carlos I com un autèntic germà –com li agradava dir sense complexos– de les monarquies àrabs més fonamentalistes del planeta. Li obria la porta a unes amistances que li haurien de propinar milionaris profits i una escalfor especial en aquests moments de luxós ostracisme semivoluntari. I no és intranscendent aquesta dèria personal, perquè el seu caràcter prepotent, autoritari, feudalitzant i faldiller concorda amb el dels seus parents musulmans coberts de petrodòlars.

L’insidiós menyspreu al poble sahrauí ha estat també una constant en els diferents governs espanyols, des de la transacció franquista fins als nostres dies, tot i la seua responsabilitat legal administrativa. L’aprovació per part de l’ONU de la celebració d’un referèndum per a decidir el futur del Sàhara ha estat burlada per la dreta i per l’esquerra. Felipe González, que va desplaçar-se als territoris alliberats pel Front Polisario per a donar suport a la seua autodeterminació, en arribar al poder el 1982, va cometre una de les milanta promeses defraudades de la seua història política. La submissió als interessos ianquis, la gran amistat amb la reialesa espanyola i marroquina, les portes giratòries, les propietats immobiliàries adossades als palaus alauites segur que hi han tingut alguna cosa a veure. I tots els governs fins a l’actual han actuat amb la política dels fets consumats en favor del Marroc, condicionats pel xantatge de la pressió migrant en la porta d’entrada a Europa, controlada per Mohamed VI.

Mentrestant, el poble sahrauí ha hagut de fer un esforç titànic per sobreviure davant unes potències que li han usurpat el seu Estat. Un territori que el Marroc ha hagut de protegir amb el mur de la vergonya més llarg del món: 2.700 km construïts, amb camps de mines i fortaleses, per seguir robant unes riqueses per la força i impedir l’eixida a la mar d’una població que es troba arraconada principalment en campaments de refugiats a Tindouf (Algèria).

És admirable que més de 150.000 persones hagen viscut quasi quaranta anys enmig del desert, en haimes i cases de rajoles de fang, en un entorn cruel, amb temperatures de fins a 54 graus centígrades. On han construït amb una tenacitat monumental una nació sense Estat, la República Àrab Sahrauí Democràtica, amb infraestructures bàsiques: hospitals, escoles, aigua potable, electricitat, mitjans de comunicació, internet... Tota una lliçó de perseverança, de consciència social col·lectiva i de paciència infinita, castigada per la repressió i la bel·ligerància marroquina que han abocat les joves generacions sahrauís a defensar la seua sobirania amb tots els mitjans possibles, fins i tot amb les armes, perquè ja n’estan fartes quan afirmen que «la guerra és millor que malviure sense esperança». Visca el Sàhara lliure!