El moment polític que estem vivint és apassionant i, al mateix temps, angoixós. Les eleccions catalanes, més enllà de quan decideixen els jutges que se celebren (i he dit bé, de nou els jutges i no la gent de la política que ja és greu...) marquen en aquests moments l’agenda política de tots els partits.
Illa ha deixat el Govern de Sánchez per a fer la campanya del PSC del qual és el candidat a la Presidència del Govern.
Arrimadas, amb les seues dèries de poder ja ha ofert un pacte al PSC per a governar junts. Això sí, amb la gent de Ciutadans al capdavant del Govern. Cal tindre ambició per a, tal com tenen les coses a casa, fer aquesta proposta. Però ja coneguem a Arrimadas i els seus numerets constants. Tot i que des de que Rivera no està, semblava més centrada, però ja veiem que, com diu la dita, «la cabra tira al monte». En fi...
I al mateix temps, les tensions entre les forces catalanistes ja són evidents, malgrat les complicitats d’altres moments, i es preveu una campanya dura i quasi bronca entre elles.
I mentre, el PP i el partit ultradretà agitant porqueria per a fer tot el soroll que poden quan el que segurament haurien de fer, seria mirar-se una mica cap a dins, deixar d’agitar fantasmes, netejar els seus propis patis per a aconseguir una mica de modernitat i parar d’alentir a la gent de les espases perquè deixen de fer sorolls. I, també, perquè no dir-ho, deixar els murals de reconeixement a les lluites feministes en pau.
A tot açò, el sobirà en silenci i sense fer callar explícitament als dels sables que, amb les seues missives, conciten al rei-soldat com si fora el seu besavi i estiguérem als inicis del segle XX.
Hem de reconéixer que la nostra democràcia encara és fràgil i té problemes en moments com l’actual on, després de més de huitanta anys, torna a haver-hi un govern de coalició d’esquerres que no agrada a la gent acostumada a pressionar per a fer que els seus desitjos i necessitats vagen al Consell de Ministres. I això, com he dit, no agrada.
Però és el que la majoria de la gent ha votat i, per fi, se li ha donat part de la veu política a la gent treballadora que matina cada dia per a contribuir a fer més forta la nostra economia i, per extensió, més forta la democràcia en la qual visquem.
Actituds de les tres dretes que només busquen la confrontació política, social i mediàtica i què no sumen democràticament parlant. No han pogut governar per decisió de les urnes i ho han d’assolir.
Actituds com la del monarca amb un silenci quasi còmplice amb els dels sables, perquè qui no calla pot estar atorgant, tampoc suma per deixar clar el seu compromís inequívoc amb la democràcia i els avanços d’aquesta, tot i que els resultats electorals no t’agraden.
I tot aquest vesper polític enmig de la major pandèmia mundial que es recorda, amb centenars de morts cada dia i milers d’infectats que el que volen és tindre un accés a la sanitat pública amb garanties que, governs com el de la Comunitat de Madrid, continua privatitzant.
Una mica de serenitat i de generositat comunitària ens vindria molt bé per a poder moderar els ànims d’aquest vesper amb el qual cada dia desdejunem i sopem.
Un poc de seny i generositat a totes i tots, si us plau.
