En les societats occidentals i occidentalitzades la superstició ha quedat relegada a les religions oficials. Tot conat de fantasia externa a la fe s'ajusta a formulacions empíriques recolzades en la ciència. Encara hi ha qui s'encomana a una deïtat aliena a la voluntat, a la consciència i a l'apoderament de les facultats cognitives sobre la plasticitat de la realitat. Aquestes deïtats, però, han cobrat forma tangible. Són persones amb nom i llinatges que s'encarreguen d'assignar fortuna o dissort segons el seu desig i antull amb l'absolut beneplàcit del sofridor. Malgrat l'encarnació, els devots continuen rendint una lloa irracional sense el concurs de l'ètica i amb el convenciment que una vida millor li espera -com promesa del profeta anunciant un paradís celestial- com a rèdit del seu delme.

En la història del nostre hàbitat musical a València no han faltat des de déus fins a profetes (falsos i nobles) passant per devots convençuts atents a qualsevol rendició de comptes amb els seus pròcers divinitzats. Aquesta mateixa història, no obstant això, ens ha mostrat d'una manera recurrent que el paradís no era tal i que les promeses incomplides han set tantes com les oportunitats perdudes pels qui havent pogut ocupar el seu temps a forjar el seu propi camí van caure en el parany presos de la seua pròpia ambició.

L'ambició hagués de ser l'estat de consciència i consegüent aplicació pràctica per a un procés d'assumpció en la marca personal d'un músic. És a dir, protegir la nostra integritat i identificar-se amb el propòsit sincer de les nostres capacitats. El contrari implica traïció a un mateix, la pitjor de totes, atès que “il capo” no sols no cedirà un àpex del seu espai sinó que es es cuidarà de mantenir el seu reialme a qualsevol preu. Així doncs, quines grans recompenses espera el músic abnegat, afiliat a la lloa extrema i aliè a la dignitat personal més elemental? Potser la majoria d'ells ha aconseguit alguna cosa més enllà de mantenir encesa la flama de l'esperança o, en el millor dels casos, aconseguir una plaça -cal recordar que privant-la-hi a uns altres amb més mèrit- que molt probablement ni tan sols anhelava o, en el pitjor, un espai docent en escoles del tres al quart a deu euros l'hora? La resposta automàtica a aquestes preguntes és que han de menjar. Ningú ho dubta. Però, i què tal dormen? Em fa por pensar que la resposta positiva és el més demolidor del nostre sistema.

Parlant del sistema. Oblidem el nostre rol en una societat postindustrial on la globalització, lluny d'haver confraternitzat a la Humanitat (disculpeu les majúscules, m'emociona el terme) només ha contribuït a viralitzar la vessant més grossera de l'ésser humà. El sistema, de ser alguna cosa, és una representació gairebé màgica de

l'imaginari social. Dit d'una altra manera, un reflex fal·laç -a tenor de la història recent- del que som com a ecosistema.

La música, com a expressió sublim de l'home i la dona, no pot continuar abonant el camp immisericorde de la pragmàtica del servilisme. Formes més ètiques haguessin de ser segell d'identitat dels qui s'erigeixen com a salvaguardes de la bellesa i la catarsi a través de l'art. Rius de tinta corren en favor de les bondats de l'art sonor. Les xarxes socials s'omplen de frases entrecomillades cada vegada que un il·lustre músic parla des del lloc de la sociologia de la música o, simplement, des de la bonhomia real. Però l'acció de processar la voluntat de canvi implica una revolució que passa en primer lloc per enderrocar als falsos déus (si és que n'hi ha reals) com correspon a una societat veritablement civilitzada. Per tant, a qui ens referim quan assenyalem insidiosament al sistema com a únic i cruel culpable dels nostres designis com a músics? Quina responsabilitat adquirim quan som testimonis de l'atropellament a la raó i dignitat més elementals? No serà que el sistema som nosaltres? Si admetem que així és, beneïda notícia, ja tenim un tram del camí recorregut i la redempció més a prop. Com a músics posem en un pedestal a Beethoven, ara que se celebra la seua onomàstica, no sols com a músic sinó com a gran home que es va desfer de l'alienació i va exercir la llibertat pagant feliç totes les taxes subjacents. El músic actual, s'ha convertit en una estàtua silent que no sols no lluita sinó que es deixa avassallar esperant ora que uns altres li salvin ora culpant si no ho fan.

Des d'un punt de vista psicològic pot admetre's la por com a element de fugida si no prenem consciència del nostre hic et nunc i ens ancorem al present. Nogensmenys, el cervell rèptil, encarregat principalment de posar en marxa les nostres funcions més bàsiques i primitives com protegir-nos de possibles amenaces, defensar-nos i fugir per a assegurar la nostra pròpia supervivència, continua tenint arrelament preconscient en la nostra manera d'actuar. No oblidem, però, que no hi ha amenaça més enllà del nostre cap. La llibertat també comprèn despullar-nos de nosaltres mateixos i d'elevar-nos com a creadors de la nostra realitat que, què li farem, no sempre estarà nodrida d'èxit (signifiqui el que signifiqui l’èxit). Aquest èxit només pot ser sostingut mitjançant la veritat i no amb la bastimentada inestable creada durant anys mitjançant el rol d'escuder que lluny de ser recompensat amb exuberants ínsules només produeix espais de mediocritat.

Per a posar en marxa una restauració de les realitats personals, hauríem de ser prou generosos amb el nostre entorn, coherents amb la nostra professió i nobles en el nostre esdevenir com a músics per a d'una vegada per sempre deslligar-nos de les cadenes de formes subtils d’esclavitut mitjançant la redempció del veritable heroi. Perquè heroi, no ens equivoquem, no és més que aquell que es venç a ell mateix.