Vosté ja se sap els arguments per tancar les centrals nuclears. No els repetiré. Li propose reflexionar sobre altres dues coses. En el segon volum dels cinc que composen l’informe tècnic de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sobre l’accident de Fukushima, aquest organisme depenent de Nacions Unides explica que fou provocat per una: «Insufficient consideration of beyond design basis accidents». En realitat les 1.254 pàgines de tecnicismes es podrien resumir en aquestes set paraules en anglés i algunes més en la nostra llengua: «Consideració insuficient d’accidents que estan més enllà de les bases de disseny» de les centrals nuclears. Què passà a Fukushima? Una cosa imprevista que ultrapassà el disseny que s’havia fet dels reactors atòmics. Però els éssers humans estem orgullosos de la nostra facultat de previsió. Hem sobreviscut com a espècie perquè guardàvem el gra als sitges o adobàvem la carn per a l’hivern.
La ciència ha vingut en ajuda de la nostra capacitat previsora. I de sobte, en el punt on la tecnologia i l’enginyeria prometien els majors prodigis, es desencadena la tragèdia per una imprevisió, perquè esdevingué allò que, segons les bases del disseny dels reactors, no podia ocórrer. Com podrem confiar de nou en aquells que erraren de manera tan clamorosa? Perquè l’assumpte de fons és en qui dipositem la nostra confiança. O no. Tal vegada no. La vida no ens permet moltes vegades decidir en qui confiem, sobretot quan la necessitat imposa la seua fèrria llei. Si cal que traslladem una persona greu a les urgències hospitalàries, no deixarem de fer-ho perquè l’ambulància no ens inspire una confiança plena. Si considerem que una cosa és necessària, no preguntarem de què ens hem de fiar. Potser som tan irracionals com aquell acudit de la pel·lícula ‘Annie Hall’. Un individu diu: «Doctor, el meu germà pensa que és una gallina». El metge li respon: «Bé, no és greu; han de mostrar-li que no ho és». I l’individu respon: «Sí, però necessitem els ous».
Doncs bé. Potser vosté tampoc no confie massa en la nostra vella central nuclear, ha llegit arguments que expliquen les deficiències o pot imaginar circumstàncies que ultrapassarien les «bases de disseny» i quines en serien les conseqüències; però potser es tranquil·litze pensant que, com l’individu de l’acudit, necessitem els ous, val a dir, l’electricitat que produeix. Doncs bé. Li plantege dues preguntes. El dilluns 17 de desembre de 2007, a les 18:53 h. d’una freda vesprada, es registrà el màxim històric de demanda elèctrica al nostre país: 45 GW (gigawatts). Sap vosté quina potència elèctrica en tenim instal·lada ara? A quina oferta podríem recórrer per satisfer una demanda així o superior? 50? 60? 80 GW? Les últimes dades són 110 GW. Pràcticament dues vegades i mitja el màxim històric de la demanda. Ho ha encertat?
I ara ve la segona pregunta: D’aquests 110 GW, quants n’aporta la central nuclear de Cofrents? 40? 20? 10 GW? No. N’aporta únicament 1 GW. És el que vosté ha respost? Això vol dir que si es desconnectara ara mateix, el parc elèctric espanyol encara disposaria de 109 GW. I si es fera això amb totes les nuclears, encara tindríem una potència instal·lada de 103 GW (recorde que la màxima demanda històrica ha sigut de 45 GW). Per tant, ningú pot adduir una suposada necessitat elèctrica per barrar el pas a l’argument de la confiança. Perquè allò imprevist, passa. I en tenim experiència de sobra. Veritat?
