Tot i els intents desesperats del quadripartit (PSOE, PP, Cs i Vox) per frenar la degradació de la imatge pública de la monarquia, cada setmana que passa, ho tenen més costera amunt. Se’ls amunteguen les informacions que desvetllen els negocis bruts, els embolics fiscals i els afers faldillers de Juan Carlos I. La reguera de pólvora fraudulenta que se’n va destapant alimenta una mascletà mediàtica i política imparable. El posa entre l’espasa i la paret i, per extensió, qüestiona una dinastia anacrònica per a la majoria de la ciutadania, segons totes les enquestes.

Per fi, el secretisme militant de la premsa, patit durant 40 anys, comença a clivellar-se. Gràcies a la pressió de les xarxes socials i d’una admirable colla de periodistes decents, els grans mitjans estan assumint la inevitable divulgació de les trapelleries del Borbó fugat. Els poders mediàtics no tenen més remei que anar apuntant-s’hi, amb la intenció de marejar la perdiu i de no perdre una audiència ansiosa de conèixer canallades amagades durant dècades. I sobretot, perquè els poders fàctics han decidit que de perduts, al riu: davant l’escac continuat al monarca retirat, els resulta inevitable deixar-lo amb el cul a l’aire, en un intent desesperat de salvar la monarquia, en la figura del seu fill, com a preservador del règim del 78.

I la presència del culebrot borbònic en la premsa només ha fet que començar, encara que de fraudulències del demèrit, se n’han publicat a grapats. La primera investigació minuciosa sobre el tema, ‘Un rei cop per cop’ (2000), la va publicar la periodista Rebeca Quintáns en la revista ‘Ardi Beltza’, dirigida per Pepe Rei –qui casualment fou empresonat per l’aleshores superjutge Baltasar Garzón, fins que la mateixa Audiència Nacional l’exonerara d’injustificades acusacions. De llavors ençà, han eixit a la llum desenes de llibres sobre la fosca vida del Borbó, que van des de la seua Operació de Gaulle del 23F (‘El cop del rei’) fins al seu historial de femeller compulsiu (‘El rei de les cinc mil amants’).

I davant tot aquest oprobiós espectacle, el rei preparat –com diu la clac–, o el rei breu –com diu l’optimista– comença a veure les orelles al llop. Resulta molt complicat que l’hereu del successor de Franco puga bandejar la rècua d’escàndols esclatats, perquè d’una manera o d’altra el relacionen indefugiblement. És inversemblant que li passaren pels nassos les corrupteles reials i les del seu cunyat Urdangarín, sense adonar-se’n. O que, una vegada demostrat que coneixia l’existència de les corruptes fundacions i dels comptes a Panamà de son pare, que el tenien com a beneficiari, no en diguera ni pruna. Deixar passar un any, després d’assabentar-se’n, i fer-se l’orni –com la ‘ignorant’ de la seua germana Cristina–, no l’eximeix d’encobriment per silenciar uns fets il·legals davant la fiscalia anticorrupció en el seu moment.

Fet i fet, les malifetes d’aquesta família irreal borbònica –de les més desestructurades que n’hi ha– estan resultant letals per a la seua supervivència. La divulgació de les seues espifiades funciona com una permanent campanya republicana, d’allò més eficient. Si no fos pel suport contradictori del PSOE –si ens atenem al seu electorat–, la monarquia no s’aguantaria, i l’escac actual podria esdevenir, en un futur no molt llunyà, un escac i mat definitiu. Torres més altes s’han vist caure i de més verdes se n’han madurades!