La "intolerància" del bisbe Reig

I clar, a continuació se'ls ompli la boca a estos intransigents del terme "tolerància". Tolerància és, segons pareix, que els altres parlen o escriguen d'allò que a mi em sembla bé; si no, s'és un intolerant. I es veu que per a alguns les decisions o ideologia del seu partit són un dogma del que no es pot discrepar. I si es discrepa, s'és intolerant.

Qualsevol pot, i més un bisbe en la seua diòcesi, dir allò que vulga, però més encara proclamar la doctrina de l'Església en temes tan importants com la defensa de la vida. I ahí no n'hi ha mitges tintes: o s'està amb la vida, o s'està amb la destrucció o l'atac a la vida.

Per un costat nos omplim de pacifisme, de no a les guerres, fora la pena de mort, no a la violència contra la dona ni contra ningú, defensa a ultrança dels diferents "gèneres" en la persona, la importància dels drets dels animals, la lluita pel planeta... però anem contra la vida, al seu començament i al seu final.

I el valencià bisbe d'Alcalà allò que està fent és defensar eixa vida i a la persona en la seua integritat, des que naix fins que mor. Tota ella. I no només en alguns moments. És una defensa a ultrança de la dignitat de la persona humana, que és el títol més gran de la humanitat, ja que no es deu oblidar, és creat a imatge i semblança de Déu. I no és fútil dir que existix el ser humà des de la fecundació, des de la unió de l'òvul i l'espermatozoide, moment en què Déu li infon una ànima i ja té un lloc en el món.

Déu compta amb eixa persona i l'home, amb les seues lleis, no vol comptar amb ell.

S'és persona fins a l'últim alé, conscient o no. I només Déu, Senyor de la vida i de la mort, pot decidir el seu final. Arrogar-se eixe comés és cosa de la supèrbia i denota a quin grau de decadència hem arribat.

Almenys, i dins del mal, l'avortament és lliure: una dona decidix si produïx la mort de son fill o no. Però en l'eutanàsia eixa llibertat s'exercirà fora de cada u, serà "papà-estat" qui podrà decidir per tu.

D'ahí la importància del testament vital o l'expressió de les últimes voluntats davant la malaltia, perquè ningú decidisca sobre la teua vida, sinó tu mateix, tal com ho has deixat per escrit.

Devem llevar-nos les cataractes dels ulls, per tal que puguem vore clarament que estan aprofitant estos complicats moments per a dur-nos al límit, amb lleis que ens impedixen actuar amb la llibertat inserida en el ser humà des del seu naixement, en la línia dels mandataris totalitaris, que es creien amos i senyors de les persones i de tota la nació.

Crec que som prou madurs i amants de la llibertat com perquè res ni ningú ens faça passar per les "forques caudines" de la intolerància acèrrima i de la falta de respecte a la vida humana.

I ahí és a on es troba el valent bisbe d'Alcalà, que anteposa la seua consciència i l'amor als seus semblants a la comoditat d'estar calladet per no cridar l'atenció i que ningú es clave contra ell.