Porten tants anys tergiversant el llenguatge que s’ha perdut la noció sobre què signifiquen i quins valors representen determinats fets i circumstàncies socials. Així hi ha paraules, com ‘pobresa’, que han desaparegut dels relats socials col·lectius. Per no parlar de les manipulacions amb què contínuament ens alliçonen els gurus neoliberals que pul·lulen per les tertúlies. Per aquests, no hi ha pobres, hi ha subjectes (no persones) que no han sabut o no han volgut aprofitar les oportunitats que el «mercat lliure» posa al seu abast. Si s’és pobre la ‘culpa’ és d’aquest, no d’un sistema polític econòmic que per se és un generador de desigualtats i d’una ortodòxia econòmica que no sols ho justifica i ho nega sinó que, a més, ha destruït el concepte de viure en societat per inculcar-nos el concepte d’individualitat (egocentrisme aclaparador). Ja no som éssers socials sinó individus - clients- demandants de serveis (parafrasejant a Eduardo Galeano, ja no som essers humans, som recursos humans). Així, una de les constants d’aquest discurs és el continu desprestigi de l’estat, de lo públic.
Però, aquesta revolució no és d’ara. Ja fa temps, per exemple, que als països subdesenvolupats - països pobres - es deixà d’anomenar-los així inventant-se allò d’economies emergents. Ni tan sols els donaven el tractament de països els convertiren en ‘economies’ (que desaprofiten les oportunitats que el mercat lliure mundial ofereix). Conseqüència: quan sentim referències aquest concepte ja no pensem amb la pobresa social i individual. Pensem en termes macroeconòmics com globalització, PIB, deute públic, etcètera.
Fa anys (1961-1966) l’antropòleg Oscar Lewis encunyà el concepte de ‘la cultura de la pobresa’ després d’estudiar el comportament de persones que vivien en barris marginats i xaboles de diverses ciutats. Per a ell aquesta cultura tenia una sèrie de característiques i especificacions determinades. Cal ressenyar que aquest concepte en l’antropologia social no tingué massa èxit, o per dir-ho d’altra manera, no enraigà entre les teories antropològiques posteriors.
Però, no per això algunes de les seues reflexions deixen de tenir validesa. Així Lewis constatà un fet substancial en els pobres -jo preferiria dir exclosos, ja que amb l’estratègia de manipular el llenguatge amb la finalitat manipular la percepció de la realitat, al canviar-los el nom es converteixen en invisibles - com era «la falta de participació efectiva i integració dels pobres en les institucions» sobre les quals pivota la societat. Amb aquest argument igual entenen allò que em referia abans sobre la invisibilitat o exclusió social i que sols des d’una acció resolutiva i potent de l’estat pot convertir-los en visibles i, per tant, preocupar socialment i posar fi a allò que Adela Cortina anomena aporofòbia.
Aquesta percepció de la participació en les institucions públiques voldria, per acabar, relacionar-ho amb el fet d’importància capital que en una democràcia deu tenir unes institucions públiques sèries (no corruptes), contrastades, eficaces i, sobretot, amb un control democràtic social (és a dir, un control que vaja més enllà del control partidista). Tal com apunta Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana en la Universitat de València, les democràcies necessiten dotar-se d’un marc institucional i de governança territorial que evite el balafiament dels recursos públics.
I perquè és necessari comptar amb aquest entramat institucional ‘seriós’? Perquè sols així hi haurà possibilitat de pal·liar el fet substancial que Lewis posava de manifest i aconseguir que els pobres, que si existeixen, ‘passen’ de participar socialment i es puguin convertir en visibles.
