Els porters de València

Ll procés d’enderrocament de la muralla medieval de València, que començà en febrer de 1865 i s’allargà fins a 1866, constitueix una de les empreses urbanístiques de major abast i envergadura del segle XIX. No debades, modificà notablement la fisonomia que, per més de cinc segles, havia presentat la ciutat, tal com acrediten els opuscles i poemes dedicats a l’esdeveniment, entre els quals la composició «Murs de la pàtria», de Constantí Llombart, en què es recordava que «lo projecte aprovà En Pere / IV, lo rei Cerimoniós, / i en catorze anys murs t’alçaren, / murs convertits ara en pols».

Mentre llegia notícies periodístiques referents a la demolició –que, recordem-ho, també fou justificada per motius sanitaris– i les seues conseqüències, m’ha cridat l’atenció un comentari del 20 d’octubre de 1865. És a dir, quan ja feia huit mesos que l’enrunament estava en marxa i, per tant, les parts tombades de la murada devien ser nombroses.

Aquella jornada el diari La Opinión es feia ressò de les queixes de «personas que, al retirarse de paseo antes de anochecer, no han podido entrar por las puertas Nueva y de Trinidad, por hallarse ya herméticamente cerradas». La qual cosa indica que, a aquelles altures de l’enderrocament, els responsables dels accessos d’entrada i eixida de València –els dels portals Nou i de la Trinitat, si més no– continuaven obrint-les i tancant-les, cada dia i com si res no haguera passat. I ho feien malgrat que els vianants devien poder circular, més o menys lliurement, pels trams que ja havien sigut desfets. Per això el periodista assegurava que, en aquelles circumstàncies, tancar les portalades de la ciutat resultava «risible, porque con el derribo de las murallas las gentes se cuelan ilegalmente por el lado de la puerta que les impide el paso legal».

¿Quin sentit tenia continuar obrint i tancant els punts d’accés d’uns murs que, en bona part, ja no existien? Doncs, imagine que, d’una banda, seguir una tradició secular: de vora cinc-cents anys. D’una altra, controlar el trànsit rodat. I, finalment, esperar el moment adequat per a fer entendre als porters que el seu treball havia esdevingut superflu, sobrer... Cosa que, probablement, els custodis devien resistir-se a acceptar. Si més no, fins que l’autoritat competent els adjudicara una nova porta que vigilar (un nou jornal, vaja).