Alguns països acostumen a formar un nou govern uns dies després de les eleccions. Altres països, pel contrari, eternitzen les negociacions fins que (esgotats els ciutadans) els negociadors aconsegueixen “fumata blanca”.

En cap de les dues sessions d’investidura del candidat Pere Aragonès es va aconseguir la unitat d’acció entre els partits que negocien el nou govern de Catalunya. I per això no hi ha hagut “fumata blanca”. Això vol dir que sense un president a Catalunya, continuem amb una pròrroga que acaba el pròxim dia 26. El que sí que tothom admet és que unes noves eleccions seria imperdonable i ens mostraria la ineptitud i la irresponsabilitats dels dirigents dels partits que no han arribat a un acord per formar govern.

Després de més de 200 dies de govern en funcions i més de 80 de negociacions, el dissabte el candidat Pere Aragonès anuncià que formarà govern en solitari, després que les negociacions no hagen arribat a res. Potser si els membres que han negociat (gairebé durant tres mesos des del 14-F) els acords de govern s’hagueren tancat en conclau, el resultat hauria estat diferent.

La paraula conclau ve del llatí, “cum clave”, que és la reunió dels cardenals aplegats per elegir el nou bisbe de Roma, que es tancaven (d’ací el nom de conclau) per evitar intromissions del poder civil en les decisions que havien de prendre. Sembla ser que aquest tancament és vigent des del concili de Lió II, el 1274. I és que després de la mort del papa Climent IV, el 1268, els cardenals van estar en conclau gairebé tres anys sense que arribaren a elegir un nou papa. Degut a això, els habitants de la ciutat de Roma decidiren subministrar als cardenals electors, només pa i aigua. Amb aquesta dieta tan frugal, els cardenals es van posar ràpidament d’acord i van elegir un nou papa, Gregori X.

Segurament per l’experiència en el conclau que el va elegir, Gregori X establí una sèrie de normes amb l’objectiu d’agilitzar l’elecció del nou papa. Així, a partir del tercer dia sense acord, als cardenals només se’ls donava un sol àpat al dia. I als cinc dies sense acord per elegir el papa, els cardenals només tenien pa i aigua a taula.

En l’actualitat tot això ha canviat, però és ben eloqüent que la “pressió” d’aquesta dieta forçava els cardenals a arribar a acords.

Els polítics que han estat negociat, des del 15 de febrer, el nou executiu de Catalunya també s’haurien d’haver tancant en conclau (potser a pa i aigua?) per agilitzar la formació del govern, ja hem estem gairebé tres mesos de la data de les eleccions sense cap acord.

¿Per què els pactes per formar govern no es poden assolir en dues o tres setmanes? ¿I per què altres vegades en només uns dies s’aconsegueix un acord de govern? El cas més paradoxal va ser durant l’estiu de 2019, quan el president Pedro Sánchez i el Sr. Pablo Iglesias no es van posar d’acord per formar govern. Però després de les eleccions del 10 de novembre d’aquell mateix any, en menys d’una setmana el Sr. Sánchez i el Sr. Iglesias van pactar el que uns mesos abans no havien fet. ¿Com és possible que els Srs. Sánchez i Iglesias no arribaren a cap acord i s’hagueren de celebrar unes noves eleccions? ¿I com és possible que el que era impossible abans, després del 10 de novembre de 2019, en un tres i no res, fóra possible? El Sr. Sánchez va dir que amb el Sr. Iglesias al govern, ell (“y muchos españoles”) no dormiria tranquil. ¿I què va passar amb el seu descans nocturn, quan ràpidament es posà d’acord amb el qui no el deixava dormir?

Ja sé que formar govern requereix paciència, és a dir, temps i sentit comú, a més de deixar de banda l’ego, tan desmesurat dels polítics, els recels mutus, l’arrogància, les animadversions personals i la supèrbia. I per arribar a acords també es requereix generositat i diàleg sincer. Si bé és veritat que uns canelons no es fan en cinc minuts, tampoc no podem estar cuinant-los tres mesos, que és el ha estat passant (com hem vist) amb les negociacions per arribar a formar un govern a Catalunya.

Per formar un govern sempre hi ha problemes i per això el papa demana (i això ho haurien d’haver tingut ben present els negociadors que buscaven formar un nou govern a Catalunya), que els problemes es resolguen per mitjà “del diàleg i la negociació”. (Religión Digital, 27 de setembre de 2020).

Crec que tot seria més fàcil si els polítics que volen tancar un pacte de govern, allà on siga, estigueren a pa i aigua i tingueren ben present el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”. Segur que així s’arribarien a acords amb més facilitat.

Crec, a més, que mentre esperem la formació d’un nou govern a Catalunya, els ciutadans que esperem la “fumata blanca”, hauríem d’implorar la intercessió de la patrona d’Orpesa, la Mare de la Paciència.

Els polítics també haurien de tindre molt presents les paraules del papa Francesc quan a l’encíclica “Frtalli tutti”, diu: “Fa falta la millor política posada al servei del veritable bé comú” (nº 154) i per això demana “una política que pense amb visió àmplia” i que “porte endavant un replantejament integral” (nº 177). I també les paraules del bisbe nicaragüenc, Silvio Báez, que fa uns dies deia: “És hora de deixar la supèrbia política i les postures sectàries” (Religión Digital, 7 de maig de 2021).