El clima existent en la vida pública resulta preocupant, la confrontació tal com es manifesta evidència que la democràcia que tenim és més que millorable. Les freqüents picabaralles es manifesten de manera radical, atribuint mala fe, traïció i tota una llarga sèrie de qualificatius que no vénen al cas. El cas és que hi ha un important dèficit de capacitat de debat o de confrontar amb sensatesa i sobre la base d’idees.

Des de la meua òptica de ciutadà compromés, i alhora amb voluntat d’entendre allò que ens està passant, trobada que hi ha tot un conjunt de circumstàncies que expliquen les causes del malestar existent. Per això comentaré una que trobada rellevant. Aquests dies, en una cadena de televisió s’està recuperant el programa que dirigia José Luis Balbín, ‘La clau’. Res té a veure amb les tertúlies actuals, perquè en aquell programa es raonava i cadascú jugava el paper que li corresponia. Un altre exemple va ser un programa de fa unes setmanes en la Sexta en el qual, juntament amb altres participants, van estar la filòsofa Adela Cortina i el seu col·lega José Antonio Marina: van demostrar com es pot parlar i debatre, aportant idees, dubtes, diferències i opinions sense entrar en desqualificacions ni baralles.

Una de les coses que tire a faltar en la vida pública és la presència de persones dedicades al pensament, és a dir a reflexionar més enllà del fet immediat i sense rivalitats. Norberto Bobbio apuntava que l’intel·lectual, des de la independència de criteri i compromís ciutadà, té la missió d’aportar idees i com la societat i la vida pública necessiten d’aqueixa intervenció en els debats. Em pregunte: on estan els intel·lectuals hui? Existeixen, però els seus serveis no solen ser requerits. Segons Bobbio, la tasca de l’intel·lectual seria agitar idees, analitzar els problemes, donar consells, fer propostes, facilitant que els ciutadans i els polítics puguen triar. Per part seua, la funció del polític seria extraure conclusions. Finalment, quant als experts, la seua tasca hauria de ser la de trobar els mitjans per a aconseguir els objectius decidits pels agents polítics.

Observem, no obstant això, com s’han invertit els papers, perquè són els experts, o assessors, els que marquen els temps i les decisions. Les accions de les instàncies polítiques són productes del ‘staff’, els polítics es deixen portar pels tècnics, sense procés de de debat i reflexió. Problemes de gran importància, com tot el que es relaciona amb el procés, o el que va esclatar a Ceuta, són abordats sobre la base de sentiments sense haver generat un ampli debat, dins del qual la veu de gent qualificada poguera ser escoltada prèviament a la presa de decisions. El resultat és, com observem, una manca d’idees i de tolerància.