Si hi ha un artista contemporani que ha treballat el tema de l’amistat traïda crec que, sense cap mena de dubte, ens hem de referir a Sam Peckinpah. En este sentit potser siga ‘Pat Garret & Billy the Kid’ el seu film més conegut amb la banda sonora de Bob Dylan. Ara bé, no crec que pugem parlar d’amistat traïda en el cas de Becket. Thomas Becket, arquebisbe de Canterbury va caure assassinat en la catedral el 1170. Els occidors van ser quatre cavallers d’Enric II Plantagenet, rei d’Anglaterra. En esquema havia succeït que aquell monarca havia pretés la supremacia de la jurisdicció reial sobre l’Església, cosa per la qual havia nomenat el seu amic Becket canceller reial; el segon càrrec en importància del regne d’Anglaterra, la màxima autoritat després del rei. Ara bé, quan Becket va ser nomenat arquebisbe de Canterbury, va passar a defensar la supremacia de l’Església sobre el rei. La lluita, diguem-ne política, entre els dos personatges va durar sis anys. No era un tema particular, menor: en la disputa participaren personatges seculars i eclesiàstics de moltes parts d’Europa. Finalment, les paraules del rei, al·ludint al desig de desfer-se’n d’aquell «sacerdot insuportable» van trobar ressò en els quatre cavallers que perpetraren l’execució. L’acte escandalitzà, no sols a Anglaterra, sinó a tota la cristiandat, de manera que el rei hagué de fer públiques manifestacions de contricció certament dures i penoses.

Els historiadors, al llarg dels segles han analitzat estos fets, sobre tot en funció dels seus posicionaments al voltant de la disputa. També s’han abordat els aspectes psicològics. Fins i tot per a T. S. Eliot en ‘Murder in the Cathedral’, el que va passar va ser una mena de suïcidi de Becket. Ara bé, a mi la interpretació que m’interessa, és la de l’historiador del dret Harold J. Berman. Sostenia que encara hi ha una herència de Becket en aquella disputa: la resistència contemporània al poder polític sobre les creences i la moral. És a dir, que quan els límits legals fixats per l’Estat entren en conflicte amb una llei superior, llavors hi ha, no sols el dret, sinó el deure de violar-los.

El món contemporani ha estat pròdig en esta afirmació de l’individu davant el poder quan es té l’esmentada convicció moral. Henry Thoreau, per exemple, en el seu assaig ‘La desobediència civil’, argumentava els motius polítics pels que no volia pagar impostos als Estats Units, perquè el sistema mantenia el sistema esclavista i una guerra injusta contra Mèxic. Jeannette Rankin, la primera dona congressista dels EUA va votar contra l’entrada del seu país a la Primera Guerra Mundial i tornà a fer-ho quan Japó ataca la base nord-americana de Pearl Harbour; finalment acabà sent activista contra la guerra del Vietnam. Rosa Parks va desafiar les lleis racistes d’Alabama en seure en un seient d’autobús reservat per als blancs. Ací, a casa nostra hi ha el cas de Pepe Beúnza, considerat el primer objector de consciència al servici militar espanyol de caràcter polític.

La llista, sortosament, podria ser interminable. Ara bé, a mi el que més m’interessa ara és el fenomen de les noves objeccions de consum; humils, quasi desapercebudes, però reals i presents. Tinc coneguts que o bé directament no tenen telèfon mòbil, o mantenen l’antic de prepagament, sols per a casos d’emergència. Solen argumentar, d’una banda que pretenen escapar al control de les seues dades per part de les companyies que se’n dediquen a traficar-ne i, per altra, que no volen ser còmplices dels conflictes armats que assolen l’Àfrica central, com és el cas de la segona guerra del Congo, per l’accés al coltan, material imprescindible per a estos telèfons: a més demanda més extracció d’este i altres minerals estratègics. Asseguren esta mena d’objectors de consum, que és difícil viure sense cel·lulars moderns, entre altres coses perquè l’accés a la informació sobre la renda del Ministeri d’Hicenda, pot fer-se sense correu electrònic, però no es contempla l’absència de telèfon mòbil. I no deixa de ser curiós, argüixen, que en uns temps d’exaltació de la diversitat, siga, quasi obligatori la tinença de telèfons cel·lulars.

També hi ha el fenomen de l’objecció bancària. No sols hi ha l’èxode des de les grans corporacions bancàries cap a les caixes d’estalvi supervivents o institucions de crèdit alternatives, sinó el fet de negar-se a entrar pel sender marcat per les grans corporacions. No sols objecten l’ús de caixers automàtics perquè eliminen llocs de treball, sinó que es neguen a realitzar a casa qualsevol tipus de consulta o activitat bancària. Raonen que les gestions bancàries realitzades en el domicili particular, si bé poden ser més còmodes, també suposen que els particulars treballen gratis per al banc, fent faenes per les què l’entitat abans pagava i que, com a corol·lari, estes faenes particulars porten milers d’empleats de la banca al carrer. Certament, no sols desapareixen sucursals bancàries, sinó que estes restringixen dràsticament els horaris de caixa i els accessos a les oficines. De fet, algunes plantegen cobrar, o ja cobren, per l’atenció en les oficines. Tot açò, sostenen estos objectors de consum, podria evitar-se deixant de fer faenes que pertoquen als professionals

També els hi ha qui objecten les compres mitjançant les grans cadenes de distribució per la xarxa per comprar en comerços de proximitat. Ara es jacten, amb raó, de no haver contribuït amb la seua abstenció ni a un microgram de combustible per al turisme espacial dels magnats d’estes cadenes.

Ignore de l’eficàcia d’estes noves formes d’objecció, encara callades, però no tinc cap mena de dubte que, en la cultura occidental, cada poder genera el corresponent contrapoder. Thomas Becket, certament va ser un precursor i el seu llegat perdura amb escreix. Segur que Peckinpah autor de complexos i bellíssims films crepusculars també s’hauria interessat pels nous objectors.