L’article del diputat del PSPV José Muñoz ‘Desmuntant les mentires fiscals del PP’ (Levante-EMV, 30/7/2021) critica les fal·làcies sobre tipus fiscals més favorables a la Comunitat de Madrid, on, a més, les rendes superiors serien les beneficiades (en contra de la progressivitat fiscal preceptiva); explica també com, malgrat l’infrafinançament, la nostra Comunitat fa un considerable esforç per garantir els serveis bàsics. Servisquen aquestes ratlles com a complement del seu argument.
Un partit que inscriu en la seua bandera el lema de la rebaixa fiscal (i el PP no n’és l’únic) suscita en el seu electorat potencial la imatge d’un increment de les rendes privades. És en aquest punt, el de la major disponibilitat de diners, on cal ampliar la crítica de Muñoz i on la comparació entre la Comunitat de Madrid i la Valenciana esdevé aclaridora. Anem doncs amb els diners disponibles.
L’Enquesta de Pressuposts Familiars de l’INE ens informa que un ciutadà de la Comunitat de Madrid té una capacitat de despesa per persona un 22,4 % superior a la de la ciutadania valenciana. Però la seua despesa en sanitat i educació és un 30,9 % superior a la nostra (més de vuit punts!). Naturalment això té a veure amb la major privatització d’aquests serveis a la comunitat madrilenya i a una menor inversió pública. Segons els darrers pressuposts, la Comunitat de Madrid inverteix 1.987,8 euros per persona en sanitat i educació; la valenciana, 2.743,5 (un 38,0 % més). Correlativament, un ciutadà de la nostra Comunitat inverteix 598,8 euros en aquests serveis, mentre que el de Madrid té una despesa de 784,4 (un 30,9 % superior).
Amb aquestes dades davant és quan hem de revisar el significat latent de la propaganda sobre la rebaixa fiscal. Si vosté paga menys impostos, disposarà de més diners, però haurà de pagar més pels serveis bàsics perquè es retrau la inversió pública (com acredita l’exemple madrileny): més en termes absoluts, més en termes relatius i més respecte de la capacitat de despesa per persona. Altrament dit: disposarà de més diners, sí, però n’haurà de pagar ‘molt més’ per la sanitat o l’educació.
Davant d’aquesta evidència, encara es podria replicar amb aquell argument d’Aznar: «No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad». Val a dir: baixe’m els impostos, que ja decidiré jo on gaste els diners, encara que n’hagen de ser més. La neciesa i insolidaritat d’aquest argument és encara més patent si atenem als exemples analitzats: les universitat públiques dominen els nostres rànquings de qualitat o la sanitat pública se sobreposa al seu estrés i realitza una vacunació inèdita i exemplar. Però el fons de l’assumpte està precisament en la destinació d’aquell excedent de rendes: vosté disposararia de més diners a fi que els gaste en empreses privades. I és aleshores quan podem llegir el que la bandera de la rebaixa d’impostos té escrit per l’altra banda: vosté haurà de gastar més perquè alguns en guanyen molt més.
