La plaça del poble és a prop de l’estació i la visita al museu de Ceràmica de Paterna resulta imprescindible. Si el conjunt de peces ceràmiques que aglutina esta col·lecció estiguera en The British Museum, per exemple, seria famós a nivell mundial i no pocs polítics viatjarien a càrrec del pressupost per fer-se’n la foto corresponent. Ara bé, estes ceràmiques, tan valuoses, conservades i organitzades de manera magistral i a càrrec d’un personal més que competent, tenen el problema d’estar a este poble de l’Horta. Conclusió: no obstant la seua altíssima qualitat, el museu és ignorat per una immensa majoria de valencians i de turistes. Amablement ens oferixen, al grup de dones amigues de la poesia i a mi, la possibilitat de visitar l’antic calvari, el túnel d’escapament, alguna cova i, fins i tot, l’interior de la torre de Paterna. Declinem, però, tanta amabilitat i ho posterguem per a una segona visita perquè, del contrari, ens apartaríem de l’objectiu de hui.

En eixir del museu i de la plaça de la vila, pugem cap al carrer Major. ¡Com no visitar el forn del Rosari! És en esta fleca, on hi ha un dels dolços valencians més famosos: el catxap. El Diccionari Normatiu Valencià no l’arreplega el significat de dolç típic, sí el recull la Viquipèdia, la qual indica que el catxap és un dolç tradicional de llegat àrab, únic i exclusiu de Paterna, que s’elabora amb una massa de pasta fullada i que està farcit d’una crema els ingredients de la qual tan sols coneix un forn de la localitat. Abandonem el carrer Major i la plaça Major. No hi ha pressa. Continuem pujant i, de sobte allà al fons, l’emoció: la torre de Paterna.

El sol del solstici cau immisericorde. Unes professores aprofiten per fer les classes al voltant de la torre. Em diuen que és l’única eixida extraescolar que han fet en el curs. Torne al grup de dones. Comente que la torre formava part, segurament, de l’anell de fortificacions que defensava València.

Els infants, mentrestant, han envoltat la torre. Ens fan senyals. No puc sinó evocar ‘Blow up’ d’Antonioni: en una partida de tennis imaginària, la pilota, també imaginada, va a parar als peus del protagonista qui, al remat comprén i la torna. Una de les dames em mira i, de manera semblant, nosaltres entrem en el joc dels xiquets i ens entrellacem amb ells. El ben cert és que, per una mena d’osmosi, el procediment del qual per suposat desconec, assumim la memòria de la torre, les seues primeres centúries. Potser siga certa la intuïció de Yasushi Inoue. En ‘La mare’, un personatge sosté que, arribats a un cert moment de fatiga, el cervell comença a desfer-se de la memòria per dècades; des de les més recents a les més antigues. De fet, la torre assolix la seua forma prismàtica original de l’època islàmica, el paisatge de davant, canvia: desapareixen les coves que ens envolten, els grups de vivendes de la Mercé, els centres comercials i els nous barris edificats als afores del poble. I és així com albirem les veles llatines, les naus que porten mercaderies del Magrib. Abans de la mar hi ha la ciutat islàmica; l’emoció continua.

Una de les professores m’estalvia l’explicació: les terres valencianes no són pròdigues en monuments de l’època musulmana a la manera de l’Alhambra de Granada, la mesquita de Córdova o l’Almudaina de Saragossa. Ara bé, tot i de caràcter aparentment més humil, les restes del passat islàmic s’estenen al llarg del país de nord a sud: els orígens del palau d’Altamira a Elx, les alqueries fortificades de Benissanó o Burjassot, les restes de muralles d’Alzira i València amb la torrassa de la plaça de l’Àngel, les torres de Bofilla a Bétera o Espioca a Picassent, els banys de Torres-Torres o Elx, la mesquita de la Xara de Simat de Valldigna o la de Benaeça de Xelva, població valenciana que, cal proclamar-ho, conserva íntegra la trama islàmica. Tots ells són exemples magnífics del passat islàmic valencià al que cal afegir els nombrossíssims castells d’origen almoràvit o almohade. Tot i això, allò més important del llegat islàmic no són tant els monuments com el paisatge -a ells se’ls deu l’horta de València i molts dels regadius tradicionals valencians- oficis i, per suposat, vocabulari. La classe ha acabat.

Encara als peus de la torre, una dama em demana pels banys de l’Almirall de la ciutat de València. Indique que són ja d’època cristiana i construïts pels mudèjars; és a dir, els musulmans que quedaven en terres cristianes després de la conquesta. En termes generals, la memòria de les gents sobre sobre els musulmans valencians antics és admirativa, la de gent molt laboriosa i treballadora, cosa que era certa. «Això és obra de moros», solia dir-se, per tota explicació, de qualsevol estructura antiga i important, fora de l’època romana o, fins i tot, posterior a l’expulsió.

Ni l’Horta és la Marina ni Paterna és Dénia, però les dones reciten ‘Record de Ben al-Labban, fragments de ‘L’Ofici a la Memòriade Joan B. Peset’ i ‘Paterna’ del poeta Estellés, i també alguns poemes dels poetes aràbigo-valencians en versió de Josep Piera.

Retornem cap a l’estació. Una de les dones se m’apropa. Afirma la seua satisfacció per la jornada dedicada a Paterna, una emoció íntima, em diu. Sosté que, la de hui, ha estat la segona emoció experimentada en la seua vida. Fa una pausa i em mira. M’abstinc de descriure aquells ulls en aquell moment. Vull saber quina ha estat la seua emoció capital. S’explica. Arriba el tren provinent de Llíria. El renou dels ferros ofega les seues paraules.