Quan la tardor comença a trucar a la porta d’aquest estiu, encara amb el bes i les abraçades segrestats per la pandèmia que sembla haver vingut per quedar-se entre nosaltres, els polítics comencen a oblidar les mandres estivals i a fer treballar de valent els seus gabinets de comunicació. Ha acabat el “dolce far niente”. I amb les piles carregades al iot, la muntanya o les plages cal que tornen a la feina per la que els vam triar a les urnes, darrerament tenen als votants esvalotats quan veuen que l’escalada de preus de l’electricitat els obliga a rentar la roba a altes hores de la matinada desesperant als veïns amb el soroll de la rentadora. El personal, que es molt mal pensat, diu que alguns amb el seu silenci davant aquest escàndol de les elèctriques estan cultivant-se un lloc en algun consell d’administració. Ja saben, allò de les portes giratòries continua existint. Els més afortunats passen a escalfar els consells d’administració i alguns polítics de segona divisió han de conformar-se amb una porta giratòria xicoteta per passar a fer de tertulians als mitjans de comunicació o de concursants al reality show del moment. La gent ha de menjar, i els polítics quan deixen la política també son gent.

Però ara anem a parlar de polítics en actiu i d’una taula que té alguna que altra pata coixa. Fa gairebé tres anys, el 20 de desembre del 2018, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, van signar un document conegut com “Declaració de Pedralbes” on els dos governs van reconèixer “l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya” i que hauria de ser el diàleg qui done una resposta democràtica a les demandes dels ciutadans de Catalunya en el marc de la seguretat jurídica. Una declaració d’intencions que, posteriorment, semblava dur-se a la pràctica amb la constitució d’una Taula de Negociació pactada entre el PSOE i ERC.

Per mi aquella taula, que es va reunir per primera vegada el 25 de febrer del 2020 a Madrid, naixia amb un xicotet defecte, no hi hauria un relator neutral per donar fe del que les dues delegacions havien parlat. La iaia Vicenta ja em deia “pensa mal i encertaràs” sempre he pensat que en una reunió entre dos cadascú conta la fira com li va, i, per tant, necessitem algú neutral que faça de notari i ens conte el que han dit els actors. Però ja saben, altra dita de la iaia, “qui paga mana”, i encara que els impostos de Catalunya van a Madrid i no retornen , son els polítics d’allà els que consideren que son ells els que “paguen”, i els demés estan condemnats a restar muts.

Després vingué la covid-19, ens tancarem a casa, ens quedarem sense poder besar a l’estimada, sense el futbol dominical, sense dissabtes nit a la discoteca, i, el que és més important, sense taula de negociació. Pedro Sánchez ara ja no es mostra tan il·lusionat, ja té la foto de la primera reunió i li fa mandra assistir a la segona que tindrà lloc aquesta setmana si no s’espatlla l’AVE que té que dur els polítics del Gobierno a Barcelona.

Quan falten hores per la reunió d’aquesta taula la veig una mica coixa, com aquelles taules de la cuina de casa a les que calia ajustar una pata posant-li a sota un tros de fusta o uns cartrons doblats. No hi ha ordre del dia que es el més principal, sembla que a última hora Sánchez es dignarà vindre, però sense agenda del seu viatge sols quedarà una foto. foto. Si és així ja podem dir, com deia la iaia, que “per a aquest viatge no calien alforges”.