Arran dels articles que vaig publicar en juliol sobre el bateig d’un xinés a Algemesí (1871), l’amic David Gómez Zambrano m’envià una notícia referent a l’administració del sagrament del baptisme a un nou fill de l’Extrem Orient. Una celebració que, aquesta vegada, tingué lloc a la ciutat de València vint anys després (1891). I de la qual es varen fer ressò diversos diaris, segons que he pogut comprovar.

Així, un dels periòdics explicava que, «en la parroquia de los Santos Juanes, y con el ceremonial correspondiente, fue bautizado ayer mañana, a las ocho y media, un joven natural de la China al que se le puso el nombre de Francisco de Asís»; i també, que «apadrinaron al neófito el Sr. D. Ignacio Aldudo y su joven hija, la señorita doña Desemparados».

Al seu torn, d’altres diaris n’ampliaren la informació, i asseguraren que el xinés «es natural de Cantón, de cuyo punto fue llevado a las Antillas y vendido como esclavo»; que, posteriorment, «logró fugarse y fue a Valencia, ingresando como fraguista en la fundición y talleres de construcción de los señores Aldudo, Moreno y Compañía»; que «en los dos años que se encuentra en dicho establecimiento ha observado una conducta intachable»; i que «en breve contraerá matrimonio con una muchacha de Alacuás».

Com no podia ser d’una altra manera, en llegir-ho, em vaig afanyar a consultar els índexs parroquials –els llibres de registre varen ser cremats durant la Guerra Civil– d’Alaquàs, el municipi d’on era originària la núvia, per si la boda s’havia produït allí. Però sense sort, ja que cap dels casaments anotats encaixa amb el del nostre protagonista.

Amb tot, el que sí vaig poder constatar –novament a través de l’hemeroteca històrica– és que, en 1883, fou batejat a Ceuta «un chino de 44 años de edad», al qual «se le puso por nombre Esteban Juan de los Dolores». I que, en 1887 –en aquesta ocasió a Barcelona–, fou «bautizado solemnemente un chino llamado Senán, natural de Chaso-Chen de Cantod», de 64 anys.

Sabeu què hi crida l’atenció? Que totes aquestes cerimònies –també la d’Algemesí– comptaren amb el padrinatge de nous rics i potentats; als quals no és difícil imaginar exclamant amb emoció: «Hem convertit un infidel: tenim butla, tenim butla!», mentre enarboraven els dits índex i mitger en senyal de victòria.