Avui fa 45 anys –o dia amunt o avall-, a la barra del bar de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona un senyor amable i un puntet dandy, amb jaqueta de pana i veu convincent quasi comercial, em demanà si jo era Lluís Meseguer. Era l’escena uns mesos després d’haver mort Franco i d’haver acabar jo la carrera de Filosofia i Lletres a l’Autònoma de Barcelona, i estrenar el currículum filològic, d’un radicalisme cultural i literari sumat a afeccions musicals i polítiques.
En la conversa, el savi valencianista, em proposà una feina –la primera de la vida. Un parell de setmanes després, els prestigiosos Premis Octubre, per a una gestió dels quals el líder interlocutor ja m’implicà, els guanyaren el palimpsest Raons d’identitat del País Valencià (pèls i senyals) –has llegit bé: «pèls i senyals»!-, l’astracanada psicodèlica Ramona Rosbif, de l’enyorat psiquiatre Isa Tròlec, i el poemari ètic Llarg camí llarg, de Marc Granell, a qui en aquesta tardor es dedicarà una Jornada d’estudi d’alt nivell.
Però això no és sinó la meua excusa per a celebrar el cinquantenari d’aquella feina, la del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma. Superant precarietats, la qualitat d’aquella formació lingüística, pedagògica representà la base de la viabilitat humana i social futura de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –encara imprescindible per als reptes democràtics i ecològics de l’ensenyament públic i la vida de la llengua, i per tant, de la cultura, i per tant, del país del planeta del qual som protagonistes.
De l’optimisme de la voluntat de l’equip del SEI ara cinquantenari, tot s’obrí a tots els àmbits de la cultura, del llibre i la música, de les arts, l’ecologia, la política i la convivència oberta al món. Amb totes les circumstàncies ambientals i el voluntarisme cívic de personalitats i de creadors i gestors coneguts o anònims, ningú gosaria ignorar que el cinquantenari implícit es vincula a l’herència cívica, la d’Acció Cultural del País Valencià, patrimoni divers de les més actuals referències de la cultura d’aquest convuls tros de l’Europa mediterrània.
Tant si sí com si no, deixem lloc al sentiment, la diversitat, la solidaritat, i obertes són les portes de l’edifici modernista El Siglo, i les activitats imprescindibles d’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, com, per exemple ara mateix, la Mostra Viva del Mediterrani. I per molts anys.
