El catàleg de frases amb què tertulians i polítics interpreten l’opinió pública fent-la coincidir amb la seua opinió personal és llarg com la llista del súper: ‘els espanyols volen’, ‘la gent del carrer diu’, ‘la majoria silenciosa avala’, etc. Si en la societat no existeix la unanimitat, com s’ho fan uns pocs per saber el que pensem la resta? «Ahir va escoltar el que diu el carrer de vostè», li diu Pablo Casado a Pedro Sánchez referint-se als insults que aquest va rebre en la desfilada del 12-O. Un exemple més de com se distorsiona la realitat fent passar com opinió general l’opinió d’un sector de població, pràctica homologada en el món de la política politiquera (per dir-ho a la francesa). La flor i nata de l’enginy per reforçar el propi punt de vista és apropiar-se de la voluntat d’aquells que, no havent expressat cap parer, formen part d’allò que es coneix com «la majoria silenciosa». Que cent mil persones ixen al carrer per a protestar? El cretí de torn addueix els milions de ciutadans que no s’han manifestat; i clar, cent mil manifestants no són res comparats amb la gent que s’ha quedat en casa. Quan l’alcalde de Madrid assegura que «una majoria silenciosa ja s’ha cansat d’aquest Govern», quina investigació sociològica utilitza per afirmar tal cosa? No es calfen vostès el cap; el mètode és més vell que el cull de morter, se’n diu ‘ullímetre’. I si l’encerta l’endevina. S’admet ingènuament que una opinió és bona pel fet de ser majoritària. I res més errat. Com diu E. Fromm, «que milions de persones compartisquen els mateixos vicis no converteix aquests vicis en virtuts». Les majories poden estar equivocades —i no poques vegades ho han estat al llarg de la Història— o canviar d’opinió: «Mira quanta gent ens aclama» va dir Saint Just a Robespierre, i aquest va respondre: «Més n’hi haurà quan ens tallen el cap». Que Casado i Sánchez vagen, doncs, en l’erta. Tots dos han tingut un bany de masses a València, però després de diumenge de Rams sempre ve Divendres Sant.
