Ara que l’erupció a l’illa de La Palma omple bona part del nostre quefer diari, sembla un moment apropiat per a recordar l’emocionant ascensió que, en la primavera de 1901, efectuà el canonge i historiador valencià Josep Sanchis Sivera (1867-1937) –oncle de Manuel Sanchis Guarner– a l’únic volcà actiu de l’Europa continental: el Vesuvi, que s’eleva, majestuosament, a pocs quilòmetres de Nàpols i presideix la Campània italiana.

Tal com ell mateix relatà en el volum Dos meses en Italia (Impresiones y recuerdos), al principi de la pujada –que inicià en carruatge i continuà en funicular– ja començà a notar que, d’una banda, el paisatge canviava sobtadament –«la vegetación va desapareciendo, los árboles se muestran raquíticos»–; i, d’una altra, l’assaltaven diversos sentiments contradictoris, atés que, com més s’evidenciava el perill –«la cabeza del coloso [...] lanzaba una columna de humo y de fuego»–, més atret s’hi sentia: «era preciso subir, lo deseaba con ansia y por nada del mundo hubiera retrocedido».

El tram final del camí, li calgué completar-lo a peu: «La pendiente iba haciéndose más difícil» i «a los pocos pasos todo mi cuerpo rezumaba copioso sudor». Així que s’acostava al cràter, la narració guanyava en força i dramatisme: «Los piés se hundían en la ceniza volcánica, que parecía un mar de negra manteca; un polvo mefítico, movido por ráfagas de aire caliente, llenaba mis pulmones». L’esforç que hi realitzà degué ser titànic: «Mis piernas sentían el escozor del fuego y no las podía tener fijas cinco segundos en un mismo sitio». I fou així que, «cayendo y levantándome, achicharrados los pies, sumergido en aquel suelo movedizo, mientras me zumbaban los oídos, sentía los desmayos del vértigo». Fins que «al fin trepé a la altura, sudoroso, jadeante, ahogándome de fatiga y rebosando satisfacción por todos los poros».

Resulta evident que, per a l’autor, muntar el Vesuvi es convertí en una peripècia no sols física, sinó també espiritual que visqué amb extraordinària intensitat emocional i narrà amb notable destresa: com l’experiència de qui no vol renunciar a les impressions, sempre enriquidores, que produeix allò desafiant i/o desconegut. Entre d’altres coses perquè sap que sols així podrà, posteriorment, relatar-les amb mestria: seduir els seus lectors/es. Això és el que converteix Sanchis Sivera en un dels escriptors més hàbils i atractius de la nostra contemporaneïtat.