L’actual societat globalitzada, possiblement, a conseqüència de la invasió d’internet en els cervells de les persones, s’ha convertit en un «femer». En concret, els «productes» d’internet són un gran «femer» que, almenys, tingues clar el seu mecanisme de funcionament, cal fugir si no vols convertir-te en un ésser manipulat (o subjecte passiu de l’intent de manipulació) per interessos que mai sabràs a què responen. L’altra alternativa és practicar constantment un exacerbat sentit crític (que sols es pot aconseguir mitjançant una educació lliure que faciliti ferramentes per poder tenir criteri propi)
És com si de la nit al dia l’esforç global societari de crear una civilització respectuosa amb els drets humans, amb la dignitat de les persones, de lluita contra la pobresa, la desigualtat i altres valors fonamentals que es plasmaren en l’ideari de la Il·lustració, hagi caigut en un «forat negre» engolit per la brutícia, la desraó, la manca del respecte mínim a les persones i a les idees. La brutícia i la irracionalitat s’ha apoderat del debat públic. És com si allò que el feixista Millán Astray va dir: «mort a la intel·ligència», s’hagi fet realitat.
Contemplar tot l’anterior, aleshores, malgrat que es digui que tenim les generacions més «preparades» de la història, m’ha convertit en un ésser descregut amb la capacitat civilitzadora de la humanitat. Pareix que tot hagi perdut sentit, ja que el paradigma que ha calat en la «pell» societària és la de què no hi ha veritat, certesa, raonament, inclòs dubtes què resoldre, ja que qualsevol, sense més «qualitat» que pagar una quota d’internet, llança a «l’infinit» asseveracions i desqualificacions d’allò que no comparteix, no li agrada o, simplement, rebutgi. Això si, absurdament, si llegim alguna cosa que coincideix amb les nostres creences, automàticament, ho donem per cert, sense plantejar-nos cap dubte (facilitant la polarització social).
Hem entrat conseqüència del mòbil, «táblets», etc. en l’Era de l’Onanisme»! És habitual veure un conjunt de gent «aïllats» escodrinyant el mòbil o la «tableta», absorts, ignorant d’allò que els rodeja. Pareix que hui no és necessària la companyia, el contacte físic, el debat (fins i tot la discussió) seré i madur, sense cap «barrera» pel mig que ens pugui garantir la impunitat personal de poder insultar, menysprear o llançar a l’infinit asseveracions impròpies, no ja del temps en què estem, sinó fins i tot de l’ésser humà del segle XXI. El parlar de «maduresa» humana pareix que ja no tingui sentit. Tot ho domina «l’algoritme»!
Aplegat aquest punt, conseqüència d’una realitat quotidiana que em supera, m’havia quedat bloquejat i no sabia com seguir aquest escrit fins que he llegit alguna cosa sobre la teoria dels jocs. En tot cas, com deia l’admirat Facundo Cabral (escriptor, cantant i filòsof), «perdonin si m’he posat moralejo».
No és suficient predicar «fugir» com de la pesta de l’algoritme si volem conservar la nostra independència de pensament així com un adequat sentit crític de la nostra existència. Tenim, no ja que canviar i deixar descansar els instruments físics, sinó començar a utilitzar altres ferramentes per intentar socialitzar-nos i perdre la «malèfica» dependència suggerida, que no és més que la culminació del lliurecanvisme d’Adam Smith, creador de la premissa fonamental, segons els ortodoxos del sistema capitalista, que no de la ciència econòmica, com és que l’egoisme particular actua com «motor del bé comunitari» (la famosa «mà invisible»).
Catilin O’Connell, experta en comportaments dels animals de l’Escola de Medicina de la Universitat d’Harvart, en un article que desenrotlla el perquè dels jocs dels animals (Investigació i Ciència, número 541) recomana jugar cada dia. Diu que la pràctica del joc facilita el somriure i la rialla que «són comportaments contagiosos que faciliten la unió, són curatius i el més important, no tenen per què robar-nos molt de temps ... els sorprendrà el resultat, inclòs pot ser que li vinga al cap una magnífica idea per algun treball a fer o inclòs que faci les paus amb un familiar gràcies a una sonora riallada compartida ... la nostra naturalesa tan adaptable i innovadora està arrelada al joc ... sempre hi ha una cosa nova que podem aprendre jugant, i que mai som massa vells per a interioritzar aquestes lliçons. El joc pot ajudar a forjar nous vincles, reconciliar famílies dividides, millorar les capacitats d’afrontar els problemes i la salut en general, així com facilita la cooperació i la innovació». En definitiva, es pregunta, podem permetre’s no jugar?
