Una de les coses que més vida em dona és tindre il·lusió i alegria per les coses més insignificants. I el cap de setmana passada van coincidir les dues coses perquè va ser molt intens.
Quasi a última hora vaig decidir anar a Madrid a la manifestació pels drets de les dones. I ho vaig encertar. Em vaig allotjar a la casa d’una amiga, Paloma, i el seu company. La seua casa és una caravana dins d’una parcel·la a una urbanització de caravanes a uns cinquanta kilòmetres de la capital.
Amb Paloma m’uneix una amistat d’anys amb una complicitat meravellosa. Paloma és una dona intel·ligent que en massa ocasions quan jo vaig, ella ja torna. I que, a més, fa un ‘cocido madrileño’ deliciós. Puc donar fe.
Parlar una llarga estona amb ella fa que relativitzes algunes coses i que te’n faces conscient d’altres. Tot això acompanyat de rialles, alguna llàgrima emotiva, i amb els pardals volant arran de terra i sense parar de cantar, fa que tot perdera importància. Bé, tot no. El que parlàvem era bastant important i intens. I això, entre dues amigues, sempre et dona forces i alegria per a continuar amb dia a dia. Una bona dosi d’il·lusió i alegria compartida després de molts mesos sense poder veure’ns.
El que semblava l’origen del viatge es va acabar convertint en l’excusa. Només començar la manifestació em trobe amb uns ulls grans, foscos i plens de llum que ens miràvem amb alegria i una veu que no parava de dir «no me lo puedo creer». Al mig del carrer d’Alcalá, per les voreres de la ‘mani’ ens vam trobar a una dona a la qual adore: Laura.
L’abraçada va durar minuts. L’alegria. La il·lusió. L’emoció. La pura emoció de l’encontre al cor de Madrid i en mig de molta gent. Era Laura, la meua mestra, la meua amiga. La dona que en un moment donat em va donar la mà perquè va entendre que m’anava a ofegar. La dona que va apostar per mi quan ni jo mateixa podia creure.
Paloma, com a bona coneixedora de la meua amistat i admiració per Laura, li explicava la dificultat que ens poguérem trobar. Les vaig presentar tot i que elles és coneixíem, però Laura no sabia que era amiga de Paloma. Laura va marxar i em vaig quedar fent la ‘mani’ amb Paloma i encara vam veure a molta més gent a qui vam saludar i xarrar un poc.
La resta, ja només va ser pau, alegria i prendre consciència de la importància que té retrobar-te amb les amigues quan s’està bé, per poder compartir, de veritat, qui eres. I sobretot, poder assaborir el que és l’alegria i la il·lusió per viure.
I quan no s’està bé, elles saben donar sentit a l’encontre per fer-te riure i que et sentes alleugerida. Com ho va fer Maite fa un mes. Les amigues i els amics són la llavor de la vida. De la vida amb il·lusió i alegria.
