Una vegada més, el progressisme poruc del PSOE s’alinea amb la dreta pura i dura del PP i Vox contra la resta de l’arc parlamentari per frenar la regulació integral dels usos de la marihuana. Hui per hui, Pedro Sánchez segueix abanderant-ne la limitació del consum, tant medicinal com lúdic. A tot estirar, només està disposat a crear una comissió per analitzar el tema, però sense ultrapassar-ne l’estudi de l’ús terapèutic.

Mentrestant, gira l’esquena a diverses propostes presentades per ERC, Podem o Més País. Fa uns dies, aquest darrer partit n’ha lliurada una ben convincent, anomenada Proposició de Llei Integral del Cànnabis per a la regulació de l’ús professional, medicinal i recreatiu, que també ha estat rebutjada pels mateixos negacionistes obsolets. Tot i que l’argumentació científica i mèdica de la proposta de legalització defensada per Íñigo Errejón siga molt completa i equilibrada. Que tracta de donar satisfacció a una demanda social majoritària.

Segons el CIS, el 90 % de la ciutadania està a favor de la legalització de la marihuana amb finalitats curatives. I el 50 % n’és partidària en tots els casos, incloent-hi el lúdic (davant un 40 % en contra). Són xifres que haurien de fer rectificar el PSOE per a avançar en la regulació d’un dret individual que no perjudica altres persones. Així ho entenen països com el Canadà, Mèxic, Luxemburg, Uruguai o els EUA, capdavanters en el tema des de fa anys.

Des de la domesticació de la planta cannàbica fa més de 12.000 anys a Àsia Central, els seus usos han estat molt apreciats, tant en aplicacions tèxtils com medicinals, arreu de tot el món. Però no fou fins al segle VIII que els àrabs la varen introduir a la Península Ibèrica, on va tindre una molt bona acollida, fins al punt que posteriorment fou duta a Amèrica de la mà de Cristóbal Colón. D’aquest fet queden fins i tot recordatoris esculpits en el mateix monument que se li va dedicar a Barcelona al precursor del genocidi americà.

I és així com els usos lúdics i mèdics que acompanyaven la marihuana foren tan naturals i compartits per totes les civilitzacions fins a les prohibicions iniciades a partir del segle XX. Però aquesta proscripció generalitzada no ha impedit que la ciutadania i la ciència vaja valorant-ne més els avantatges que no pas els inconvenients. La mateixa ONU ha reconegut la seua utilitat mèdica i l’ha descriminalitzada eliminant-la del llistat de control d’estupefaents.

Oimés si tenim en compte que on s’ha regularitzat el cànnabis hi ha hagut una reducció del 25 % en la mortalitat per sobredosi d’opiacis. Se n’ha demostrat l’efectivitat com a porta d’eixida al consum de drogues dures, mentre que l’alcohol n’és la gran autopista d’entrada. S’ha comprovat que la legalització no n’incrementa l’ús i que fins i tot l’en redueix. Minora la criminalitat i les despeses judicials i policials. L’ús medicinal ofereix una millora de la qualitat de vida en persones amb malalties greus. N’elimina el control de les màfies i pot aportar 100.000 llocs de treball i més de 3.000 milions d’euros a l’any en impostos... Raons suficients per a dur a terme una legalització del cànnabis sense complexos, que puga enriquir el catàleg de drets individuals i la descafeïnada democràcia espanyola.