La futura llei estatal de l’audiovisual ha traspassat de fa dies l’esfera dels sectors empresarials i professionals afectats, per esdevenir tema de debat als mitjans i a les xarxes socials. I això ha estat especialment així a partir de l’acord polític pel qual aquesta transposició de la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual havia d’incloure quotes i percentatges mínims per a sèries, pel·lícules, animació i documentals en valencià, basc o gallec. Unes garanties lingüístiques adreçades tant a noves produccions com al conjunt de l’oferta de les plataformes en línia que, però, al text del projecte de llei no es troben reflectides, si més no, pel que fa a les grans plataformes audiovisuals de major consum. Unes plataformes que, dia rere dia, van protagonitzant més i més el consum audiovisual davant les pantalles, les que duem a la butxaca o a la bossa i les de la llar.
I si parlem de quotes per al valencià, aplicades tant a noves produccions com al doblatge, ho estem fent sobre l’oferta digital de continguts i sobre la destinació de recursos financers. Per tant, és una qüestió de drets culturals i lingüístics, sens dubte, però també té una importantíssima dimensió econòmica i d’enfortiment d’un sector estratègic al País Valencià: la seva indústria audiovisual. Una indústria que, com han demostrat diversos estudis, multiplica per varis dígits l’activitat econòmica d’un territori a partir de les inversions que hi rep, siguin públiques o privades. Hi ha un argument que no s’ha apuntat suficientment sobre la necessitat d’introduir quotes lingüístiques a les obligacions en inversions en noves produccions: que són, també, una garantia que una part de les produccions finançades per aquestes plataformes es facin al País Valencià. Quotes de producció en valencià és, gairebé, sinònim de produccions valencianes.
Del que es tracta és de no acabar barallant-nos per les engrunes. I parlo d’engrunes quan s’afirma des de Netflix, com si fos una gran cosa, que més de la meitat de les seves produccions a l’Estat espanyol en els tres darrers anys «van incloure localitzacions diferents a Madrid». Compte! No parlen de produccions fetes en altres territoris, parlen bàsicament de produccions que compten amb alguna o algunes escenes situades en altres llocs. I no és pas el mateix, perquè en el segon cas, el pastís dels diners de producció es queda quasi tot a Madrid i en mans d’una o vàries empreses d’allí. Una dinàmica de turbo-concentració audiovisual que es va iniciar fa tres dècades amb la ubicació de totes, totes, les naixents televisions grans televisions privades a Madrid, i que ara s’està reforçant amb les seus peninsulars de les plataformes en línia.
Consens dins el teixit empresarial valencià
Fa pocs dies se celebrava a l’auditori de l’Octubre Cercle de Cultura Contemporània un acte sobre la futura llei estatal de l’audiovisual que tingué una taula, organitzat per Acció Cultural del País Valencià, Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, Octubre Centre de Cultura Contemporània, Plataforma per la Llengua País Valencià, Escola Valenciana i la Intersindical Valenciana. L’esmento aquí pel potent missatge que oferí la seva taula rodona: a més de la participació del món acadèmic i del nou Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana, hi hagué representació de les tres associacions de productors: AVAPI, AVANT i PAV. I uns i altres compartiren la idea que aquesta futura legislació pot i hauria d’esdevenir una oportunitat per a l’audiovisual valencià. Una oportunitat que cal que quedi ben garantida al seu articulat i no sigui, en cap cas, una declaració de bones intencions.
I cada cop més, les inversions de producció en el sector es diuen coproduccions. Aquí i arreu. Un exemple, ben positiu, el trobem en les coproduccions entre À Punt, IB3 i TV3. Unes col·laboracions que han de deixat de ser un fet puntual i quasi anecdòtic a esdevenir una ben natural línia de treball conjunt entre tres televisions que cada matí diuen «bon dia» a la seva audiència i la producció independent. Que això hagi passat ara i no abans respon a circumstàncies de tota mena, però que s’hagi arribat fins aquí diu molt dels tres directius que ho han fet possible: Alfred Costa, Andreu Manresa i Vicent Sanchis. Que tots tres s’hagin entès personalment ha estat clau per anar sumant projectes compartits; i que dels tres, dos siguin valencians, segurament ho ha afavorit. Parlem de col·laboracions com les futures sèries «Després de tu», que es produeix a Burjassot, o «Mòpies» i «Sicília sense morts», rodades a les Illes Balears. Films com «La mort de Guillem» o «Federica o Montseny, la dona que parla» testimonien, amb el seus molt bons resultats d’audiència i les nominacions i premis rebuts fins ara, el talent dels professionals tècnics i artístics i de les productores valencianes.
De fet, el que està passant és una de les propostes del «Pla estratègic del sector audiovisual valencià», elaborat des de la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià el 2016, quan À Punt era encara un projecte: «caldria posar l’accent en les coproduccions amb televisions de territoris amb els quals compartim llengua i espai cultural comú, com TV3 i IB3». Una línia de treball compartit que necessita, lògicament, que les tres corporacions audiovisual comptin amb els pressupostos necessaris per poder realitzar el seu paper tractor dins el sector. Els necessita À Punt i els necessiten les altres dues. Serveixi d’exemple que TV3 tenia fa una dècada un pressupost un 50% superior a l’actual, en una època on la seva competència eren «només» les televisions estatals i, minoritàriament, la televisió per satèl·lit. Ara, la competència és el món.
Models europeus
Una relació de col·laboració que té en altres àmbits lingüístics models que va molt més enllà. Si mirem l’espai proper de la francofonia, ens trobem amb una potent tradició de coproduccions cinematogràfiques entre França i Bèlgica -concretament Valònia- i on sovint trobem també Suïssa.
Davant d’alguns missatges interessats en pressionar contra les quotes lingüístiques, que beneficiarien el valencià i la seva indústria audiovisual que, «curiosament» no diuen res sobre les obligacions en produccions de llengua castellana, és bo de recordar què passa a la resta d’Europa. Segons la legislació belga, el 30% d’obra de producció europea que han d’oferir aquestes plataformes dins del seu catàleg, una tercera part d’aquestes sèries i pel·lícules han de ser de «producció belga francòfona». O sigui, que els clients belgues de Prime Video, per exemple, hauran de tenir una oferta de, com a mínim, un 10% de produccions belgues i en versió original en francès. No «o» sinó «i».
Com molt bé assenyala el crític de cinema i programador, Ramón Alfonso, a la nova revista de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, Trama, «l’audiovisual valencià té una assignatura pendent: consolidar una indústria sòlida i amb futur». Doncs bé, aquesta llei hi pot ajudar decisivament. Però, si s’acabés aprovant un text que no anés gaire més enllà al dels seus qüestionats esborranys o avantprojectes, la llei n’esdevindria un impediment majúscul. De com quedi el seu articulat final dependrà del resultat de les esmenes que li cauran a sobre al projecte de llei, deficient en molts aspectes, que acaba d’aprovar el Govern espanyol. Hi ha marge de canvi i de millora? És evident i cal aconseguir-lo. Hi ha partida per davant i l’audiovisual valencià l’ha de poder guanyar. I amb ell, tota la societat valenciana.
