El títol és homònim de la pel·lícula ‘Kramer contra Kramer’. Si al film estrenat en 1979 un matrimoni separat es disputa la custòdia del fill, en «Borbó contra Borbó» Felip VI i Joan Carles I dissenteixen soterradament sobre el regrés d’aquest des d’Abu Dhabi, evidenciant el que ja sabem des dels temps de Caín i Abel: que l’enemic sempre ha estat en casa. De manera que l’emèrit és hui una amenaça per a la Monarquia que encarna el seu fill. Si Ròmul va matar Rem i va fundar Roma, i Brutus va matar els seus fills i va crear una república, ja veurem si el fulletó espanyol confirma que tota emancipació requereix sempre d’un acte de crueltat i el fill mata —en sentit freudià— al pare; o acaben matant-se tots dos i s’instaura la Tercera República.
Maquiavel deia que l’èxit o el fracàs d’un polític dimana de «la qualitat dels temps». Qui en fa una lectura correcta s’adapta als canvis i triomfa; qui no, cau en desgràcia. Proclamat rei Felip VI es deslliga de l’antecessor seguint el consell maquiavèl·lic del «bon ús» de la maldat. És la llei de la política que l’emèrit viu com una traïció; però la traïció és també part de la política segons Maquiavel perquè «el fi justifica els mitjans»: frase que no consta en cap text del florentí, però resumeix a la perfecció el seu pensament. I Felip la fa seua quan fonts governamentals asseguren que a l’emèrit «no el volen ací ni els seus».
Hi ha cert paral·lelisme entre Saturn, déu de l’Olimp, i Joan Carles. Si Saturn mata a son pare el rei Júpiter a fi d’accedir al poder, i devora els seus fills com va pintar Goya magistralment, Joan Carles accepta succeir a Franco en 1969 frustrant al seu progenitor Joan de Borbó regnar com a Joan III. Si ara regressa a Espanya, amb ell tornarà també el record de la impunitat, de la immoralitat, de la doble vida, del comissionista i faldiller. Un llast per a la Corona. I no s’hi val a dir que «una cosa és la persona de Joan Carles i una altra la institució» perquè la monarquia és una empresa familiar.
