«Si vols que et toque la loteria, treballa de nit i de dia». Aquest antic refrany resumeix amb bastant precisió el que sabem per experiència: que la sort i el treball són un matrimoni ben avingut, tot i que unit per l’interès i no per l’afecte. Sabem també que en el matrimoni, com en la vida, la sort no és de qui la busca si no de qui la troba. Però si vols trobar-la, posa’t a buscar-la; doncs, a ningú no li toca la loteria si no en compra. I és que tots els refranys tenen rèplica; i si no, a veure com concilies «A qui matina fa farina» amb «Per més que matines no arribaràs més aviat». I el mateix podem dir dels equivalents en castellà, ja que «No por mucho madrugar amanece más temprano» ha expulsat del mercat «A quien madruga, Dios le ayuda». I això per no al·ludir a les valoracions dissímils segons països; doncs, si a Espanya «més val tard que mai», a Alemanya «una mica tard és massa tard». En fi, que amb consells tan dispars un ja no es pot fiar ni del refranyer. Amb dècades de treball, puc donar fe —contra allò que assegura el refrany que encapçala l’article— que «de treballar, ningú no es fa ric». I tot i haver comprovat any rere any que la loteria sempre toca als altres i mai a mi, enguany he comprat dècims i participacions amb la mateixa intenció que aquell que diversifica el capital; si aquest ho fa per evitar riscos, jo ho fet per quedar bé amb tothom, amb el club de futbol i la banda de música, els festers de Sant Antoni, les ‘camareres’ de la Puríssima, els Moros i Cristians, la Societat de Colombaires, etc. Així que demà 22 de desembre faré festa. Si els nens del Col·legi de Sant Ildefons em canten la ‘grossa’, tiraré el burro per la finestra; i si el bombo no m’és propici celebraré, com molts de vostès, el Dia de la Salut; ja saben: no ens ha tocat la loteria, però l’important és tindre salut, i més en aquests temps de pandèmia. Al cap i a la fi, la salut no es compra amb diners. O com diu el refrany: «qui té salut i llibertat és ric i no ho sap».
