Hui és 28 de desembre, Dia dels Innocents. El meu dia i també el seu, lector, ja que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. Però si en dret penal regeix el principi d’innocència, en qüestió d’edat regeix el principi de culpabilitat: si ets vell et fan sentir com una càrrega per la despesa en sanitat, pensions, etc., i si ets jove et redueixen els ingressos de hui per pagar-te la pensió de demà. Mentrestant, com la joventut és efímera i la bellesa fugissera com la cua d’un cometa, t’inoculen al cervell la cultura del cos perfecte que du a no acceptar el propi i a esmenar-lo amb cirurgia plàstica i centres d’estètica.
Diuen els gurus de la moda que cal ser sempre jove i dissimular l’envelliment. ¿No havíem quedat en què la bellesa depèn tant del cos que la gaudeix com dels ulls que la miren? Doncs no. La societat admira els cossos esprimatxats i mortifica els arrodonits i grassos; contraposa bellesa i vellesa valorant l’aspecte extern més que l’intern, l’embolcall més que el perfum. Potser ignora que quan enalteix els cànons estètics de Meg Ryan o Harrison Ford per exemple, en realitat està lloant al cirurgià plàstic que ha cisellat amb bisturí les arrugues del front, l’afinat del nas o l’harmonia facial dels seus rostres.
Amb el traspàs de 2021 i l’arribada de 2022 pense: «un any més a les costelles», frase que mai he viscut amb neguit, sinó com un privilegi. Ho deia Maurice Chevalier, «envellir no és tan dolent si es té en compte l’alternativa». Cal acceptar l’envelliment amb dignitat com una experiència serena i plaïble de l’última etapa de la vida. Complir els huitanta sense voler aparentar els quaranta. No sempre la vellesa és sinònim de declivi: Pau Casals va compondre l’Himne de l’ONU als 95 anys, Bernard Shaw va escriure una obra dramàtica als 93, Pablo Picasso pintava fins els 90 i Konrad Adenauer fou un dels pares de la UE i canceller alemany amb 87. És inevitable fer-se vell o vella, l’important i transcendent és ser bell o bella per dins.
