Un dels «gèneres literaris» més enginyosos i divertits és el dels grafits, que compten amb una tradició mil·lenària. Així, sols caldrà recordar els que varen ser descoberts a la ciutat italiana de Pompeia, on aparegueren pintades de tot tipus: polítiques, religioses, propagandístiques, irreverents... Perles de l’estil: «Apollinaris, metge de l’emperador Titus, cagà a gust ací», «Restituta, per favor, lleva’t la túnica i deixa’ns veure les teues parts íntimes» i «Em resulta admirable, paret, que no t’hages derruït, havent d’aguantar tantes tonteries escrites sobre tu».
Les xarxes socials s’han convertit en el nou suport dels «grafiters»; en l’espai on, quan el personal se sent inspirat –o simplement vol insultar–, deixa anar la seua opinió i/o invectiva. Però, si ens situem en els anys previs a twitter, veurem com una de les èpoques daurades dels grafits fou la de la Transició. N’és testimoni la col·lecció de la revista L’Horta (1978-1980), que dirigia Josep M. Soriano. Durant aquella època la profusió de pintades era tal –i el talent tan agut–, que els responsables del periòdic inauguraren la secció «Graffiti comarcal» per a recollir els més eloqüents i hilarants: «No a la Constitució per no estar escrita en valencià», «Sé activo o morirás radioactivo» i «No hay más reino que el de los sielos, Mari».
En aquest sentit, recorde que, a l’inici de la dècada dels 90, convidaren un amic meu a participar en una sessió de pintades «després d’esmorzar». Com que els promotors de l’acte eren ecologistes, varen decretar que sols es podia grafiar al terra –calia no embrutar les parets–; i amb brotxa i pintura, que contaminen menys que l’esprai. Mentre estaven en plena faena, arribà una dotació de la policia local i, de seguida, els preguntà quin era el nom del grup al qual pertanyien. Per sort, s’adreçaren al més bromista de la colla, que els respongué: «Doncs, miren vostés: ara mateix tenim diverses denominacions damunt de la taula, i encara ens cal debatre-les en assemblea... Però és quasi segur que ens inclinarem per “Les Filles de Maria”». Fou suficient perquè els agents entengueren que tenien coses més importants a fer que no interrogar hippies bandarres. I perquè el meu amic i jo ens baquejàrem de riure conjecturant de quina manera reflectirien aquella resposta en l’atestat oficial.
Que tingueu un bon any!
