A l’any 2003, el NO A LA GUERRA va ser un crit majoritari i transversal de milers i milers de persones pels carrers i places de l’Estat Espanyol. Vam ser persones compromeses amb la pau i que rebutjàvem totes les mentides que ens pretenien fer creure des del govern d’Aznar. Un Aznar que, seduït per formar part de l’anomenat «Trío de las Azores», (Aznar, Bush i Blair), no va dubtar en sumar-se a la guerra a l’Iraq, sense tindre en compte la factura d’aquella acció. Una guerra que mal va començar, plena de falsedats, interessos polítics, i econòmics per part de les indústries armamentístiques i que encara no s’ha acabat.
Ara i arran de l’entrada de l’Estat Espanyol en l’OTAN, amb un referèndum arreglat amb preguntes confoses que el mateix Felipe González es va encarregar d’enredar, ens trobem amb una situació de nou compromesa per la situació a Ucraïna. En poc més d’un mes, es compliran trenta-sis anys aquell referèndum maquiavèl·lic al qual va haver de recórrer González acorralat per part del seu electorat. Una més de les mentides de González que, amb aquelles preguntes retorçudes fins a l’impossible, va trairla confiança de milers de persones que havien cregut en el seu projecte. Només va ser una més de les traïcions del PSOE.
Ara, amb el nou conflicte a Ucraïna, el Govern, de nou encapçalat pel PSOE ja ha enviat dos vaixells de guerra cap a la zona en conflicte per a recolzar a l’OTAN. Ens mereixem que, de nou, ens claven en una guerra que amaga tants interessos comercials dels EE.UU. i que poca gent s’atreveix a fer públics? Es mereixen les famílies de totes les persones que ja estan eixint cap a la zona del conflicte tindre temor pels que els pot passar als seus éssers estimats per defensar alguna cosa tan intangible que ningú pot definir? Bé, sí que es pot definir, però no interessa fer-ho.
Les grans potències estan enfrontades per interessos econòmics no territorials. Volen vendre armes i ser considerades les primeres potències del món. Curiosament, els dirigents són homes. No han parit. No han tingut cura de la vida de filles i fills. Potser per això les «baixes personals» només són considerades «efectes col·laterals» com els va definir fa anys el que en aquells moments era secretari general de l’OTAN, l’espanyol, Javier Solana.
Els que ja vam escridassar contra l’entrada de l’Estat Espanyol a l’OTAN, mantenim aquells crits de ¡OTAN NO, BASES FORA!, perquè ens van prendre el pèl amb enganys. Perquè ja no hi ha blocs militars dels quals defensar-se. Hi ha interessos econòmics per a defensar. Interessos empresarials que volen, necessiten les guerres per continuar venent armes que maten, que assassinen persones innocents. Poden semblar arguments puerils i senzills. Però per poc que analitzes de veritat les causes i conseqüències, no hi ha molt més on rascar. Ucraïna és una excusa més perquè uns quants guanyen més diners. I perquè altres, els que manen en política, es disputen qui la té més llarga del món. Res més. Que no ens tornen a enganyar.
