Torna-li la trompa al xic. Som al 2021 i heu-nos ací, enmig d’un debat sobre l’energia nuclear, arran de l’incomprensible l’etiquetatge «verd» que li ha atorgat la Comissió Europea, junt amb el gas. L’energia nuclear, això ho hem de deixar clar des del principi, provoca moltes menys morts que els combustibles fòssils. Potser no encaixa amb la visió que tenim de catàstrofes televisives o escenaris post-apocalíptics, però la realitat és la que és. L’energia nuclear és segura de la mateixa forma en què una peça de brioxeria industrial que comprem al supermercat és segura a nivell alimentari, i ens la podem menjar sense por alguna a emmalaltir eixa vesprada. Tanmateix, a ningú se li escapa que una d’aquelles bombes calòriques embolicades en plàstic és ben poc saludable nutricionalment i, si en mengem de forma regular, ens perjudicarà a mitjà i llarg termini. De forma anàloga, podem afirmar que l’energia nuclear és segura, molt més del que percebem, però no és saludable per a les artèries energètiques, tampoc per a les ecològiques o les econòmiques. Per què?
La Unió Europea, que en tants altres assumptes ambientals ens arrossega cap a una certa idea de progrés -i que fins i tot ens ha de multar per tal de que ens hi posem!- és qui provoca aquesta inesperada regressió en política energètica. Qüestions de geopolítica continental (la tensió Alemanya-França) i altres condicionants (lobbies, que d’això a Brussel·les en tenen a cabassos) han fet que, de sobte, dècades després del «Nuclears no, gràcies» -un lema que es troba present (i en la nostra llengua!) a algunes pancartes que s’exhibeixen al Museu de la Història Europea, a la capital belga- el futur torne a il·luminar-se amb la seductora espurna radioactiva. Però no cal recórrer a Txernòbil o Fukushima, tampoc al peix de tres ulls dels Simpson. L’equació que invalida l’energia nuclear com a inversió verda i com a un camí desitjable té a veure, més que amb els residus radioactius, amb el temps, els diners i la democràcia.
Amb el temps, perquè en fa falta molt, per construir una central nuclear. Hi ha projectes que s’allarguen deu, quinze o fins a vint anys! Tant que repetim el mantra dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) de l’ONU i se’ns oblida que el marc temporal arriba fins 2030. Aquesta data és també el límit per tal d’assolir una davallada dràstica a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que a Europa hem xifrat en un 55% respecte a 1990. Si demà mateix s’aprovara la construcció d’una central nuclear, i fins i tot si la construcció començara despús-demà sense haver d’esperar a la selecció dels terrenys i municipi, ja faríem tard. Ens passaríem, i molt, de la línia roja que suposa 2030 per als objectius climàtics. És ara quan hem de reduir dràsticament les emissions, no al 2042, quan la feina haurà d’estar pràcticament tota feta.
El segon element de l’equació són els diners. No parlem del preu de l’energia; parlem de quant costa la pròpia central. Per a que es facen vostès una idea: poden arribar a costar tant com tot el pressupost anual de la Generalitat Valenciana, exclòs el deute. Vora vint mil milions d’euros. Fins i tot si es desenvolupen models més barats, estem parlant d’inversions descomunals a dècades vista. Amb el progrés actual i la caiguda de preu de les renovables, quina garantia tenim de que no resultarà una despesa ruïnosa? Quin cost d’oportunitat suposa derivar eixa quantitat de diners a una sola tecnologia i infraestructures que s’amortitzaran d’ací a mig segle? Per què no l’invertim en restauració ecològica o rehabilitació d’edificis?
L’última variable de l’equació és potser la més important. Les grans infraestructures energètiques apuntalen l’oligopoli energètic i taponen la transició, perquè només poden operar-les grans empreses. Són una ferramenta d’autoperpetuació de l’statu quo (eixe que encareix els preus de l’electricitat mentre la talla a famílies vulnerables i buida pantans per a enriquir-se més). Funcionen alimentant l’oferta en comptes de reduint la demanda. Com cantava Al Tall: «L’energia nuclear / Serà la millor manera / De mantindre la caldera / O de fer-la rebentar». La proposta emergent d’una «re-nuclearització» no qüestiona el model, dóna tot el poder als mateixos que ens han portat fins ací i impedeix la democratització de la transició energètica, que és molt més que canviar l’origen de l’energia: és també produir-la de manera descentralitzada, amb participació i decisió ciutadana i redistribució de beneficis.
La nuclear és una crossa -útil, necessària- de la qual no ens en podem desfer... encara. El que no té sentit és que Europa ens diga que caminar amb crosses és estar sa. Clar que si ens envoltem de vint crosses no ens caurem mai! Però tampoc podrem caminar i moure’ns amb llibertat. No és el camí.
Ah! I ara toca que, després d’aquesta boira radioactiva, ens posem amb el gas, un combustible fòssil que vol disfressar-se d’energia neta. Li ho permetrem?
