¿Qué culpa tiene la estaca si el sapo salta y se ensarta?», cantava Chico Che. I concloïa: «Si el sapo salta y se ensarta la culpa no es de la estaca». Llavors, quina culpa té Mònica Oltra si l’exmarit comet un delicte i aquest fet s’aprofita per carregar contra ella? I quina culpa tenen les criatures que pateixen assetjament per ser filletes d’Irene Montero i Pablo Iglesias? ‘Nihil novum sub sole’, deien els llatins; res de nou sota el sol, que vist el perfil ideològic dels fustigadors cal traduir així: Res de nou ‘cara el sol’. Com que tot es devalua, des de l’euro fins el prestigi de la Justícia, us comente les dos notícies pel preu d’una, ja que tot i ser dissemblants guarden paral·lelisme. Que gent d’ultradreta —perdoneu que no diga noms per no fer-los propaganda— utilitze la condemna a l’exmarit de Mónica Oltra per desacreditar-la és indigne, però té lògica ja que ha sigut una diputada incisiva i contundent contra qualsevol corruptela; i com la Barbara Stanwyck dels westerns, ha demostrat tindre’ls ben posats (els ovaris, si em permeten la grosseria) en un univers eminentment masculí com és la política. Quant al miserable que assetjava els fillets de Montero-Iglesias, la pregunta que sempre quedarà en l’aire és si el jutge també l’hauria absolt si els nens foren d’Abascal, per exemple, i no diguem ja filles de Felipe VI i Letízia. Amb Oltra i Iglesias passa igual que amb la campana de Pàvlov que, només tocar-la, salivaven els gossos. Basta esmentar els seus noms per provocar respostes reflexes d’hostilitat en una dreta que, més que una opció política, és una conjunció d’odis. Iglesias, a més, exemplifica l’ancestral funció del cap de turc a qui atribuir-li totes les culpes. Poc importa si hi té res a veure o no. Carregant-li les culpes exculpen les pròpies. Diran que això és ridícul, però Iglesias —tot i no tindre ja responsabilitats polítiques— és per a la dreta (i també per a l’esquerra caviar) el parallamps que concentra la ràbia contra l’esquerra real.
