Per si no se n’han adonat, amb la guerra de Putin a Ucraïna alterant la pau mundial, fa pocs dies el redactor d’aquest periòdic Gonzalo Sánchez feia compte de la mort de dos immigrants de Ghana en una fàbrica abandonada de Benimaclet. És d’aquelles notícies que van fora dels grans titulars i dels espais privilegiats de l’actualitat. A qui li importa la mort d’un immigrant, o de dos, tant se val, quan estem a les portes d’una guerra mundial provocada per un aspirant a genocida o encara traumatitzats pels efectes del coronavirus? En canvi, el valor moral d’una mort al costat de casa hauria de ser tan important com les altres. Sobretot perquè ha sigut conseqüència de la indiferència o de l’abandó: les escletxes del nostre sistema de convivència també generen injustícies.
El lloc, conegut com la Garrofera, a la perifèria de la ciutat, és una antiga fàbrica de llet en ruïnes que és la residència habitual d’un grup d’immigrants temporers que arribaren a la ciutat per a treballar en ocupacions que ningú no vol. Com sabran vostés, anar a collir taronja o recollir ferralla o fer de gorreta aparcant cotxes a la ciutat. La residència, valga la ironia, no té aigua corrent, ni llum, ni les condicions higièniques mínimes per a viure amb un trosset de dignitat. Arrepleguen l’aigua de la pluja en un bidó industrial per a netejar la roba i fer front a les mínimes necessitats higièniques.
El primer immigrant mort, Abraham I, de 52 anys, era de Ghana i morí abandonat a la llum de la lluna de la perifèria de València d’un càncer hepàtic. A Ghana, relata el periodista, tenia una dona i tres fills als quals enviava diners quan treballava. Malauradament, mai no va arribar a conéixer una de les filles de dos anys. Abraham era un treballador humil, implicat en les activitats del grup i bona persona, conta el pare Pedro Miret, fundador de l’Associació Apostolat de la Divina Misericòrdia, que li va prestar ajuda per a ser internat a l’hospital: entre els ingressos al centre sanitari i la Garrofera va morir una humida nit de febrer. Pocs dies després, moria el segon, de 43 anys, un altre immigrant temporer del mateix país dedicat també als treballs eventuals al camp o la ferralla.
El treball caritatiu de l’església en casos com aquest és francament admirable. Les persones que participen en el voluntariat humanitari, de l’església o no, recullen l’esperit de la filòsofa i activista francesa Simone Weil (1909-1943) i el seu compromís inexorable amb els pobres, els dèbils o els expulsats del sistema. El pare Miret lamenta la situació indigna dels immigrants malalts, diu que els últims anys n’ha vist morir uns quants per l’abandó i reclama més atenció dels organismes públics. Els serveis socials municipals em consta que fan tot allò que els permet la burocràcia dins de les seues funcions i possibilitats administratives. Aleshores, on hi és el rovell de l’ou d’aquest indigne desficaci humanitari, que més enllà dels migrants morts a les pasteres del Mediterrani, o dels ucraïnesos que a hores d’ara fugen del seu país per culpa d’un aspirant a genocida com Putin, moren a casa nostra afusellats per la indiferència?
Les organitzacions humanitàries reclamen al govern afrontar la situació dels milers de migrants sense papers, com els de la Garrofera, que treballen i malviuen en condicions infrahumanes: carn fresca per a l’explotació i les màfies laborals. L’expulsió, com demana Vox? No, la regularització administrativa. Són treballadors sense identitat ni drets laborals que ho accepten tot, a canvi de deixalles. És conscient el president del Govern, Pedro Sánchez, d’aquesta situació, més enllà de la retòrica d’un govern d’esquerres? És per la por a la dreta i l’extrema dreta?
D’altra banda, els endarreriments en els tràmits de la Llei d’Estrangeria condemnen també a la precarietat i al llimbs legals a persones que únicament aspiren a una vida digna en aquest país d’acollida en condicions de normalitat. Són conscients els ministeris implicats de la flagrant irresponsabilitat i la nefasta repercussió que té en la vida dels migrants? De vegades mirem cap a l’exterior i no veiem que també, a casa nostra, es cometen injustícies. Com les dues persones que han mort a la Garrofera afusellats per la indiferència.
