Assistim a una terrible política de la cancel·lació. Viure a un clic de bloquejar un contacte en el nostre món digital ha hagut de crear una sort de revelació al nostre dòcil cervell. En un món on l'emoció relega al sospitós tot allò que sigui pròxim a la raó les vísceres prenen el comandament perquè la bellesa, la bondat, la esperança, la llibertat estiguin més amenaçades que mai.

Com a músics vivim el veto diàriament. Ens omplim d'orgull quan parlem de la importància de la música en la vida però cancel·lem a un col·lega pels seus assoliments, ja no compta, mirem a un altre costat i es busca cada escletxa de fallida amb summa habilitat. No pocs responsables de determinades corporacions polítiques locals han impedit l'avanç de propostes musicals nobles i útils per l'ús d'un determinat idioma, sospita ideològica o alíquotes aconselladors cancel·ladors.

Amb el conflicte armat retransmès com si d'un partit de futbol es tractés, s'obre la porta a l'autodemostració de poder que cadascú necessita ostentar. Res nou. Ni tan sols el conflicte ho és. I, el pitjor, ni tan sols és l'únic. Mentrestant, desenes de músics, ballarins, coreògrafs, escriptors, pintors… han de respondre immediatament sobre el seu posicionament polític. Uns altres, ni tan sols tenen l'opció de respondre. Són cancel·lats.

 Els artistes, com els esportistes que també estan sent cancel·lats, són els mediàtics però altres tantes professions estan sent apartades del dret elemental d'existir. Ara, ben entrat el segle XXI amb el coneixement adquirit, l'accés a la informació més enllà del biaix dels grups mediàtics de poder, aplaudim que un director d'orquestra, que una cantant, que un ballarí, que una compositora, es vegin privats d'oferir el seu art per tenir en la butxaca un determinat passaport.

 Era aquesta l'Europa volíem construir? El vell continent guardià de les essències intel·lectuals, artístiques i socials? Era això la globalització? El món intercomunicat? És aquest el món que ens ve? És aquesta l’Europa que sona a Beethoven?

Tots els artistes, esportistes, professionals que han perdut el seu treball pel seu passaport, podem considerar-los víctimes col·laterals d'una guerra o hi haurà qui sostingui que és el que es mereixen només per haver nascut en un determinat corral?

 No podem esperar més dels qui diuen vetllar pels nostres interessos però podem prendre les regnes de les nostres decisions. Podem sumar-nos a la cancel·lació als que milloren les nostres vides mitjançant la bellesa o continuar comptant amb ells. Podem aplaudir que el director d'orquestra rus Tugan Sokhiev hagi dimitit dels seus càrrecs al Bolshoi i a Toulousse perquè ningú li faci triar entre dues cultures o podem indignar-nos. Però la indignació comporta a l'acció i l'acció posicionament.

Per si algú té dubtes, res justifica l'assalt a la pau. Nogensmenys, no com a músic sinó com a ciutadà d'un continent en fallida, continuaré gaudint les música de Xostakóvitx i Stravinski, les coreografies de Diaghilev i Nureyev, les novel·les de Ulitskaya i Sorokin, els quadres de Kandinsky i Chagall. M'agradaria poder gaudir dels gimnastes, futbolistes, tennistes, perxistes i els enormes esportistes encara que tenguin un passaport rus.

Cancel·lo les guerres, cancel·lo la ignomínia, cancel·lo la ignorància en un món abundant ple d'oportunitats, cancel·lo l’odi i demano tendresa.

No, Europa, ja no sona a Beethoven.