Europa necessita estadistes com aigua en el desert. Els necessita ja; amb la mateixa urgència amb què cal cessar Josep Borrell, perquè la UE no pot tindre un ministre d’Afers Exteriors que fa d’incendiari quan ha de fer de bomber. Hi ha una clamorosa orfandat d’estadistes (l’última, Angela Merkel, es va jubilar en desembre) que personalitzen i posen en valor el projecte europeu, amb capacitat de seducció (eixa mena de projecció mística que Max Weber anomenara carisma) i perícia mediadora per a negociar amb Putin. Sí, és un autòcrata. Sí, és un dèspota. Sí, l’hauria de jutjar la Cort Penal Internacional. Però cal pactar amb ell o arriscar-se a passar a majors com demanen des de la platea mitjans espanyols amb ardor bèl·lic de saló. I sent més fàcil encendre els ànims que apagar-los i més fàcil començar una guerra que resoldre un contenciós, més que polítics calen estadistes perquè, com deia Von Bismarck, els primers pensen en la pròxima elecció i els segons en la pròxima generació. Se busquen estadistes (així, qual anunci classificat) que s’anticipen a les amenaces per a evitar-les i amb un pla d’acció per a mitigar danys si no es poden esquivar. I com ha actuat la UE amb la invasió d’Ucraïna? Com aquell que davant una borrasca mira el cel i resa. Sense mitjançar en el conflicte, com ja va fer als Balcans. Primer amb indiferència, després amb bel·licositat. Apàticament al principi, hepàticament en acabant. I com actuen alguns països? Com Roberto Alcázar quan diu: Ostres, Pedrín! I envien armament, i amplien el pressupost en Defensa, i s’autocastiguen sancionant Rússia, i denuncien Putin a La Haia, i etcètera. Com que la UE ha fet de la mediocritat carta de presentació, els mediocres que la lideren exciten la docilitat dels mediocres que obeïm. Ser mediocre no és pecat. Ningú no està obligat a ser sublim. El drama és quan el mediocre creu volar en catifa màgica i descobreix de sobte que fa d’estoreta al portal d’Estats Units per a què el ‘tio Sam’ s’hi fregue les sabates.
