Fa mig any, ningú haguera imaginat una nova guerra a Europa, després de la dels Balcans de tres dècades en arrere. Una confrontació com la que veiem a Ucraïna hauria de ser impossible en l’Europa del segle XXI. La invasió, la brutalitat i la crueltat emprada per l’exèrcit rus contra la població ucraïnesa no té cap justificació ni explicació raonable. I és necessari fer costat a Ucraïna, ara, en tots els sentits. Però dos fets diferents i evitables han servit de pretext a un sàtrapa com és Putin per a remoure els deliris de grandesa imperial tsarista. Són l’expansió de l’OTAN cap a l’est europeu, amb la probabilitat d’integrar Ucraïna, i els xocs identitaris i idiomàtics entre els nacionalismes ucraïnés i rus, ubicats principalment en la regió del Donbass, territori pertanyent a Ucraïna, però de parla majoritàriament russa. Ni Rússia ni Ucraïna tenen règims plenament democràtics. Si foren democràcies plenes, els dos, no hi haguera hagut guerra. Mai n’hi ha hagut entre dos països plenament democràtics. Les discrepàncies entre Rússia i Ucraïna, a banda de l’OTAN, són les intoleràncies mútues, irracionals, entre dos nacionalismes, el rus (que podríem qualificar d’imperialisme) i l’ucraïnés, i la utilització de les llengües respectives com a armes aglutinadores, en un sentit, i separadores, en el contrari.

L’expansió de l’OTAN cap a la frontera russa amb la integració en el seu organigrama de països excomunistes, en les últimes dècades, ha donat peu a un autòcrata com Putin a carregar-se d’“arguments” emocionals, invocar el patriotisme rus ofés, invadir Ucraïna i parar la integració d’este país en l’Aliança Atlàntica. Sobre la temeritat i els perills que comportava (i comporta, com s’ha demostrat) l’expansió de l’OTAN cap a la frontera russa, George Kennan, ideòleg americà de la política de contenció davant la URSS, en la guerra freda, va qualificar d’“error tràgic” l’aprovació pel Senat dels Estats Units de la inclusió de Polònia, Hongria i la República Txeca, en 1999. En un sentit paregut es va manifestar Strobe Talbott, subsecretari d’Estat amb Bill Clinton («Los errores de la OTAN que armaron a Putin», Ricardo Mir, Levante-EMV, 20-03-2022). És com provocar una bèstia. Rússia no té dret, de cap manera, a invadir Ucraïna i provocar la mortaldat que veiem, però l’OTAN podria haver-se dissolt, després de la dissolució de l’aliança militar dels països del Pacte de Varsòvia, una vegada desapareguda l’“amenaça comunista”. O haver-se convertit en un organisme mundial per la pau i força dissuasòria de conflictes bèl·lics. Però no sols no s’ha dissolt, sinó que s’ha expandit cap a les mateixes fronteres russes, i ha admés països que havien pertangut a l’extinta Unió Soviètica.

L’altre fet que servix d’excusa o pretext a Putin per a invadir Ucraïna és l’existència, en este país, de dos nacionalismes exacerbats i antagònics: l’ucraïnés i el prorús, amb un conflicte identitari i lingüístic irresolt des de fa molt de temps i agreujat en els últims sis anys, en la guerra del Donbass. I clar, l’orgullosa Rússia ha d’acudir a defendre el seu idioma central i imperial. I si no, quan ha pogut, és el nacionalisme ucraïnés, en defensa de la llengua ucraïnesa i altres elements identitaris, el que margina el rus i altres senyes identitàries russes, presents a Ucraïna. Com sabem, les llengües són aprofitades com a primeres senyes d’identitat en la creació i consolidació de nacionalismes, que quan són dominants amb poder polític i/o econòmic marginen i reprimixen els sentiments identitaris veïns diferents. És el que ocorre amb els idiomes limítrofs o en contacte quan els valors democràtics i de respecte a l’altre no imperen i valen més les creences i les emocions supremacistes que realcen els sentiments identitaris, inflamant-los i menyspreant la convivència i els valors democràtics. És curiós com molts dels conflictes bèl·lics esclaten per les exaltacions nacionalistes exacerbades i supremacistes o per les creences i invocacions religioses dogmàtiques, encara que sempre hi ha un mòbil econòmic darrere o al costat. La democràcia plena i el federalisme real és l’ideal polític en el món. I la desaparició de fronteres i armaments, i la projecció d’organismes governamentals amb autoritat i poders transnacionals i/o mundials, també. Ja sabem que tot això, ara, en ple conflicte bèl·lic i en plena massacre per la invasió russa a Ucraïna, és una utopia, però com deia un lema del Maig del 68 a París, «Sigam realistes, demanem l’impossible». Fa dos segles hagueren sigut impensables organismes com la Unió Europea, l’OMS, la FAO, la UNESCO, UNICEF, els tribunals Internacionals de Justícia i altres. I ara és indispensable que existisquen.