Els vestíbuls de les estacions són espais estranys. Incòmodes, sense seients on esperar l’arribada d’un tren que es demora o d’un passatger que encara no aplega. Excessivament ventilats, sorollosos, amb una megafonia que t’atabala. Són espais on s’apleguen personatges roders, captaires als qui mirem amb estranyesa els usuaris habituals, però són sobretot espais d’intercanvi d’informació, ràpida, abans de pujar al tren, paraules amables, en veure’t en abaixar, ja en l’andana o eixint pels torns.
Dalt d’un tren, amb més temps, s’entrellacen converses, es trafica amb informació important: els millors llocs on anar, on menjar, on comprar, qui t’ha fet què i com has quedat de satisfeta. La salut, la faena, la política…, converses privades que sentim tot el vagó i que, en més d’una ocasió, et fan sentir avergonyida o no pots evitar avalar amb un somriure. En arribar a València, la magnífica Estació del Nord passa desapercebuda als nostres ulls, només pendents del rellotge de la façana, fins dilluns passat, quan ens esperava una sorpresa en el rebedor de l’estació: les roques.
Les obres de remodelació de la Casa de les Roques han obligat a buscar un allotjament temporal a les fantàstiques carrosses del Corpus. Ho sabia i, amb tot, en veure-les no vaig poder evitar d’emocionar-me. El meu poble, com molts altres, ha recuperat la festa del Corpus i hi ballen turcs i cavallets, gegants, cabuts, oficis, balls de vetes i la Moma; però de roques, no en tenim. Descriu el Diccionari Normatiu valencià que una roca és «en els entremesos de la processó del Corpus de València, escenari mòbil o plataforma transportable que sosté elements decoratius, tramoies i figures o actors, que representen escenes hagiogràfiques, bíbliques o al·legòriques». Com tot allò que té a veure amb el teatre, si no ho veus, no ho vius. Moltes de les persones que passaran per l’Estació del Nord no han vist mai una representació barroca pels carrers de València, ni saben què és la Cucafera o la Tarasca o el Drac de Sant Jordi o la Roca Diablera, quins gegants té el cap i casal o que ‘conéixer més gent que el capellà de les roques’ és ser un personatge molt popular.
Els vestíbuls de les estacions són també un lloc d’acollida, la porta de la ciutat i la de València té ara uns habitants singulars. Descobrim-los!
