L'illa no fantasma

Estranyava Brenda el poc de ressò que l’efemèride de la independència d’Irlanda estava tenint a les terres valencianes. Comprensible: la invasió d’Ucraïna, la inflació, ja se sap, acaparen tertulians i pàgines. Nosaltres prompte parlàvem de l’Armada Invencible. No ens interessaven les dades militars. Incidíem en com, de retorn cap a Espanya, els queviures de la flota s’havien fet malbé, faltava aigua potable i, a Irlanda... els mariners trobaren auxili. L’illa, però, ja estava sota l’ocupació anglesa, així que l’ajuda que els senyors gaèlics prestaren als nàufrags espanyols la pagaren cara, ja que perderen la vida a mans de la «justícia» anglesa.

Durant l’edat moderna, els reis hispànics ostentaren el títol de catòlics i la immensa majoria de la població irlandesa es mantingué fidel al catolicisme -també com a senyal identitari irlandés-, cosa que afavorí les relacions humanes entre la península Ibèrica i l’illa irlandesa. De tal manera va arribar a ser ferma la confiança dels irlandesos en els espanyols que, per dos vegades, arribaren a oferir el tro d’Irlanda a Felip II a canvi d’expulsar als invasors anglesos. En la segona ocasió el rei Prudent es prengué el tema seriosament i, més encara, després de l’atac britànic a Cadis. Felip s’aplicà conscienciosament a l’organització d’una nova esquadra. Dènou naus procedents de Sevilla s’uniren a huitanta més a Lisboa i encara se n’afegiren més a Vigo. Era 1596 i, en doblar el cap de Finisterre, la tempesta va enfonsar 32 vaixells i més de 2.000 hòmens moriren. I l’any següent encara es va organitzar una segona expedició. Ara isqueren del port de La Corunya 136 barcos que transportaven 12.000 hòmens i 300 cavalls. I de nou les tempestes delmaren els vaixells: era el darrer intent de Felip II d’enviar l’ajuda que tant esperava Irlanda. Després, amb les arques de la monarquia totalment exhaurides, Felip III encara expedí, en diverses ocasions, armes, municions i, fins i tots més soldats per a a lluita contra els anglesos, però la derrota de Kinsale confirmà la presència britànica en l’illa. Tot i això l’eix Madrid-Ulster quedava establit: milers de voluntaris irlandesos s’enrolaren en els exèrcits hispànics. La crisi demogràfica i la dificultat de les lleves en el territori peninsular, afavoriren el fenomen: uns 7.000 irlandesos dividits en quatre terços combatien pel monarca espanyol. Després dels reclutaments massius continuaren els allistaments individuals. De fet continuaren servint a Felip V com abans ho havien fet als Àustries.

De tal manera els irlandesos estigueren involucrats en l’esdevenir de la monarquia hispànica que, al llarg del segle XVIII diversos decrets els concediren als catòlics irlandesos la possibilitat de residir i comerciar lliurement en els territoris espanyols. Fins i tot l’origen espanyol va estar emprat per reclamar una posició d’avantatge respecte altres nacions europees i d’igualtat amb els peninsulars. Un memorial presentat a Felip IV sostenia que, el nom d’Irlanda provenia, o bé del rei d’Espanya Íber o bé del riu Ebre. Ricardo Wall és qui ens mostra de manera més completa com arribaren a servir els Irlandesos a Espanya: després de 30 anys en l’exèrcit i d’ambaixador a Gènova i Londres, finalment va ser nomenat secretari d’Estat.

En el segle XIX es dissolgueren els regiments d’origen irlandés, però la guerra d’Espanya va suscitar una gran passió a l’Éire; essencialment perquè es percebia com un conflicte més religiós que polític. La brigada irlandesa estava conformada per militars d’elit. Es va incorporar a la Legió, a la XV Bandera del Terç i, en conseqüència, estigué dirigida pel general Franco. Tot i això, 200 irlandesos integraren la Connolly Column motivats pels ideals republicans i s’incorporaren a les Brigades Internacionals en la defensa de la República Espanyola. N’eren conscients que en la guerra d’Espanya es jugava el futur de la democràcia i de la civilització.

Les casualitats no existixen. Una setmana després de la conversa amb Brenda, qui em citava era John McNamara, comerciant -terme ja quasi històric- irlandés establert a Coventry. Quan ve en viatge de negocis aprofita per vore’m. La conversa, com no, va centrar-se en la Irlanda contemporània: les grans fams del segle XIX, la lluita per la independència, per la què els seus avantpassats apostaren decididament. Era inevitable: a la conversa isqué Rose McNamara, la vicecomandant que va ajudar efectivament i eficaç els revoltats en l’Easter Rising de 1916. El paper de les dones resultà fonamental en aquella revolta que, en uns anys, abocà a la llibertat. També citàrem l’independentista Éamon de Valera, fill d’espanyol i irlandesa, qui va aconseguir quasi totes les altres magistratures del país. En algun moment entrà el nebot preferit de John, Arthur Arnett. Reconec que ha millorat el seu nivell de llengua. S’afig a la conversa. Em sorprén citant Emília Salvador o Robert Blanes, estudiosos del comerç marítim d’importació a València en els segles XVI i XVII: les naus que arribaven eren escasses; però arribar, arribaven.

En «El País Basc» Raimon cantava tots els colors del verd. Sostenen els irlandesos que distingixen 40 tipus de verd. William Elliot, comandant de l’Esmerald, afirmà haver descobert, en desembre de 1821, l’illa Esmeralda, un indret geogràfic, suposadament al Pacific Sud, que figurà en els mapes fins que el temps demostrà que es tractava d’una illa fantasma. Irlanda, l’autèntica illa maragda té per a nosaltres un magnetisme especial. No sols un catolicisme ancestral: la saviesa, la cervesa i una història més que compartida, són alguns dels llaços que ens estretixen amb l’Éire, l’illa no fantasma.