Com que tinc un familiar que acaba de posar-se a viure, en parella, amb la nóvia, em pregunte si són novençans o si esta denominació no és aplicable a qui no passa per davant de l’autoritat civil o religiosa per a sancionar la seua unió de parella.
Com sabem, en valencià, en primera accepció, un «novençà» i el seu femení, «novençana», és ‘que ha contret matrimoni fa poc de temps’, definició registrada en el Diccionari normatiu valencià. En eixe sentit, també l’arrepleguen els altres diccionaris valencians, el Diccionari català-valencià-balear i el recull lèxic El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig.
«Demà tornen els novençans del viatge de nóvios». En este significat de ‘noucasats’, la veu «novençà»/«novençana» és singular i molt pròpia de la parla valenciana. També té el sentit més general en tot el diasistema valencià-català de ‘nou o principiant en alguna cosa’, «Encara és novençà en la faena, li falta experiència».
Tornant als «novençans», com a ‘casats recentment’, s’ha de dir, parafrasejant a Bob Dylan, que els temps van canviant costums, estats civils i noms; i alguns protocols antics relatius a les unions ja no són d’obligat compliment. Ara moltes parelles no es casen o ho fan després de tindre algun fill. I n’hi ha que es casa per segona i tercera vegada, amb divorços previs. I no podem considerar novençans a qui ha passat pel jutjat, ajuntament o vicaria per a contraure matrimoni amb alguna xiqueta o xiquet propis al braç o corrent amunt i avall en plena cerimònia nupcial dels pares. I ja em diran quin novençà i quina novençana són els o les que han passat per unes quantes nits de boda o de noces amb parella diferent.
Bé, el poble savi ja anirà posant noms als diferents estats i situacions que van donant-se en la vida en parella, però, en tot cas, reivindiquem l’ús de la veu «novençà»/«novençana», en els dos sentits que té, que ben genuïna i nostrada que és.
I una altra paraula molt autèntica de la nostra llengua, amb alguna variació de significat, també en part referida a l’estat civil de dones i hòmens, és «fadrí» i el seu femení, «fadrina». Com sabem, en primera accepció és ‘que no ha contret matrimoni’, «Salva encara no s’ha casat ni té nóvia, seguix fadrí». El dubte és saber si els i les que viuen en parella, sense casar-se, són «pseudofadrins», «pseudocasats» o què. Bé, ho deixem, no té massa importància.
La veu «fadrí»/«fadrina» té altres significats, a més de la referida a l’estat civil. Un d’estos fa referència a la creixença de xiquets i xiquetes, «Que fadrí que s’ha fet el meu xic», «Iaio, jo ja soc fadrina, ja tinc huit anys». També té el sentit de ‘persona jove, especialment en edat de casar-se’, ‘Per ahí van els fadrins i les fadrines a muntar la festa’. A les empleades domèstiques abans també se’ls deia «fadrines». I als empleats domèstics, també, «fadrins». El nostre «fadrí» dona per a molt i en una altra columneta parlarem de més estats civils.
