Com és habitual cada cert temps, el món de l’educació es manifesta en contra del minvament de l’assignatura de música en els centres públics. El primer que em ve a la ment en forma de pregunta és quan la música va ser allí. I abans que s’esmolin els ganivets vagi per davant la meva admiració i respecte als professors i professores de l’assignatura de música que sí són músics. Però la realitat, sempre tan evident i concloent, ens ofereix no pocs exemples de docents amb clares dificultats per a desxifrar una partitura. Parlo, és clar, en l’ensenyament a primària, nogensmenys, el més important del procés educatiu i sensitiu de l’ésser humà.
Davant l’evident por al fet que els nens i nenes aprenguin qualsevol cosa que requereixi cert esforç, la música s’ha convertit en un perfecte banc de proves, tenint en compte que ningú mira i que, tot plegat, la música importa poc.
Que ningú repari que en 6 anys de trànsit durant l’educació primària cap nen o nena sàpiga llegir una partitura resulta alarmant. Seria el mateix que dir que són incapaços de llegir un text en un o diversos idiomes. Però en tractar-se de música, l’única funció de la qual acceptada per la massa social és la d’entretenir, la ceguesa voluntària justifica qualsevol atemptat a la més bàsica raó educativa. I no és que pensi que la música s’ha d’ensenyar per a formar futurs músics, en absolut. El que dic és que el coneixement i la competència en lectoescriptura de la música és igual d’important que la de la comprensió lectora i capacitat d’escriure un text, cosa natural, malgrat que no s’aspiri al premi Nobel de Literatura.
No es tracta, però, de crear artistes, parafrasejant al gran Gianni Rodari, sinó d’evitar (suavitzo, ell va dir esclaus) no pensants. La importància de l’educació no està en el fet que siguin músics professionals sinó exigents consumidors de cultura. No sería poca cosa.
Com l’ésser humà és capaç de les més grans empreses tant com de les incongruències més sofisticades, resulta molt esclaridor el procés de retòrica simbòlica per a defensar una posició que s’argumenta amb una tesi i la seva contrària. En defensar i desconèixer el sistema educatiu escandinau en un mateix procés cognitiu es desenvolupa la teoria més fal·laç de l’educació musical. N’hi ha prou amb esmentar la paraula Finlàndia per a auto concedir-se atributs de expertologia en assumptes educatius, quan aquest ja ha mutat en el context alienador global i on els excel·lents resultats que avui valorem no són més que els calius d’un passat que està sent abolit i no fruit del sacrosant sistema finès actual.
Defensen un sistema educatiu d’allí que no són capaços de posar en marxa aquí. Diran que el sistema no els hi és favorable però tenint en compte que ni inspector, delegat provincial, conseller regional, ni ministre d’educació assisteixen a les classes, sembla vacu l’argument. Ensenyar consisteix a transmetre coneixement. Però això només és possible si es posseeixen.
Qualsevol persona d’aquests païssos que ha passat pel sistema d’educació pública és capaç de llegir una partitura de la mateixa manera que és capaç de llegir un text. Allí, on les coses culturals i educatives succeeixen i hi són importants, tota persona accedeix a un coneixement de la música real podent per tant accedir a la interpretació instrumental i vocal de caràcter amateur només amb els coneixements adquirits en els primers anys de la seva educació generalista.
Aquí -en el sud- on res que no sigui gastronòmic-festiu mereix una profunda atenció, ens trobem amb professors i professores que no saben música. L’alumnat arriba a secundària amb l’única opció que atorga la simple combinatòria d’una flauta, i gràcies! La incursió del ukelele com a element de progrés en la formació musical no declinarà la balança cap a un assoliment en l’ensenyament que passi a la història.
Per tant, què reivindica el col·lectiu de professors i professores quan parla d’un abandó en l’educació quan no són pocs els que ensenyen música sense saber-la? Quina retorçada societat estem construïnt des de la talaia autoconcedida de la raó?
No tindria sentit que la música tingués lloc a les escoles d’una manera general (coneixement i lectura del llenguatge musical), que en secundària s’establissin els itineraris d’assignatures com a harmonia, contrapunt i altres complementàries mentre s’abunda en el coneixement i praxi d’un instrument i que fos en la universitat on s’edifiqués el perfil professional d’un músic?
Es dirà, no ho passo per alt, que per a què estudiar contrapunt si no es pretén ser músic professional. La resposta seria la mateixa si la pregunta formulada al·ludís a la física o la biologia. Serveix, i tant que serveix, per al desenvolupament cognitiu i, encara que grinyoli a la torba minimitzadora del coneixement, per a adquirir i gaudir del coneixement i de la cultura. I què faríem, llavors, amb els conservatoris? Aquesta sí és una gran pregunta.
Bertolt Brecht ho va dir millor al seu poema «Mestre,aprèn!»: No diguis massa sovint que tens raó, mestre!/ deixa que ho reconeguin els deixebles!/ no violentis massa la veritat: no ho tolera/ escolta quan parles!
