Vivim temps confusos. Des de fa massa temps. Les postures difereixen sempre i els ponts, en altre moment possibles, han estat dinamitats amb el foc de l'ego. Ja no habitem espais reflexius on escoltar ens nodria. Ara l'important és defensar opinions encara que neixin de la ignorància, aquesta nova amiga. Ja no parlem de res si no és per a encastellar-nos en el nostre parer. La queixa, també inseparable companya, ens avala per a emetre arguments vacus, nimis, escassos i innecessaris.
En els contorns de la Comunitat Valenciana brolla la música com a part inseparable del paisatge. Tant, que ja no reparem en la seva presència, en la seva necessitat. La Banda, com a model social i musical idiosincràtic, és un fidel model on mirar per a trobar on estem i, potser, si anem cap a alguna part.
Les nostres Bandes professionals institucionals estan d'actualitat però, molt lamentablement, no perquè la seva exposició mediàtica o els seus assoliments musicals importin a ningú sinó més aviat per accions difuses dels seus gestors musicals i administratius. Bo serà aturar-se i reflexionar, encara que suposi un esforç titànic, per a no mirar enrere amb melancolia per no haver actuat. Encara que, ben cert és, la retrospectiva actual cap al que ens ha portat a aquests llots no sembla que creï cap marca indeleble de responsabilitat corporativa.
Després de l'abandó del màxim responsable musical de la Banda Simfònica Municipal de València de la raó i empatia més elementals, se suma ara un conflicte d'interès administratiu en la Banda Municipal de Castelló. Quan no és l'humà, és el polític i quan no, tot plegat.
El que esdevé a Castelló no és nou. Les incompatibilitats, continuem sent cas a part en la gestió dels recursos humans relacionats amb la música. Ningú gosaria sospitar o apuntar amb el dit de la llei a un professor de Belles Arts per pintar i exposar la seva obra. És més, se li atribuiria un valor afegit no sols per al seu currículum sinó per a la nutrició educativa i evolutiva dels seus estudiants. I sortint-nos del nostre món musical, ningú pensaria que un metge ha d'estar vetar en el seu espai de treball habitual per comparèixer en seminaris o col·labora amb altres professionals del seu àmbit.
Tanmateix, als països culturalment civilitzats, no és que els docents puguin compatibilitzar la seva labor educativa amb l'artística sinó que, més aviat, són reclamats per a la docència precisament perquè tenen una vida artística i, per tant, alguna cosa més a aportar i a ensenyar. Alguna cosa que compartir més enllà del decret.
L'educació es ressent perquè els professors ja no poden estar en actiu. Els artistes amb vocació de compartir els seus coneixements ofeguen els seus anhels no poques vegades en la clandestinitat educativa colant-se pels forats del sistema.
Per les poques esperances que albergo cap a un model educatiu basat en l'excel·lència, entenent aquesta com una formació integral, profunda i amb una alta taxa d'ocupabilitat i no com un mer esnobisme fal·laç com sostenen els nostres incapaços legisladors (i em refereixo als polítics de tots dos costats de l’espectre), contemplo altres possibilitats existents en altres col·lectius mal considerats superiors al fenomen bandístic.
Les orquestres institucionals del nostre tros del món no trien als seus directors o directores mitjançant un concurs o oposició pública sinó directament pel seu contrastat mèrit artístic. Els processos selectius al·ludits i als que hi estem acostumats, poden comportar que algú que mai s'ha posat davant d'un col·lectiu musical tingui més opcions que algú que dirigeix cada dia. Blindar un lloc de director o directora mitjançant una oposició és hipotecar el futur de la Banda, minvant moltes oportunitats de creixement musical que, al cap i a la fi, és que de veritat importa. No cal citar exemples. Els directors sempre estem de pas i una agrupació hagués de tenir el dret a prescindir del seu líder temporal en el moment que ja no és útil per als seus interessos i no contribuir a enquistar les relacions personals i la pròpia institució.
Els músics d'una agrupació sempre que demostrin estar al dia amb el seu compromís tècnic i musical, enfortiran la institució en la línia del temps. Els directors, nogensmenys, no haurien d'estar en un mateix lloc més que el temps precís per a posar en marxa un projecte musical, social i educatiu a la seva ciutat. Després, en el millor dels casos, deixar el seu lloc perquè un altre o una altra el continuï.
La Banda Simfònica Municipal de València i la Banda Municipal de Castelló tindrien una extraordinària oportunitat de provar, triar i, per tant, exigir la millor opció per a liderar la seva vida musical. Tots guanyaríem.
Vicent Andrés Estellés ho va explicar molt millor: Oh, que cansat estic de la meva /covarda, vella, tan salvatge terra /i com m'agradaria d’allunyar-em'n /nord enllà /on diuen que la gent és neta /i noble, culta, rica, lliure /desvetllada i feliç!
