Començarà ara el juliol, i les seues dates especials: el retorn dels encierros de sant Fermín, la commemoració del dia de la Independència dels Estats Units, de la Revolució Francesa, del colp militar a Espanya del 1936... Ah, d’això volia parlar, perquè el dia 17 de juliol, en què va començar l’alçament criminal, en les Corts de la Segona República s’havia registrat un projecte d’Estatut valencià. Moltes dècades més tard -després de la Dictadura de Franco, moltes injustícies i pocs progressos, molts exiliats i emigrats, molta fam-, el calorós i democràtic 1 de juliol del 1982 es publicà a Madrid la Llei de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

Ara farà 40 anys. Aquells dies, entre el conformisme i l’entusiasme, o entre progressos socials i culturals i decepcions dels més interessats, arrecerats en l’eslògan compartit «Llibertat, Amnistia, i Estatut d’Autonomia», hi havia una gamma quasi infinita d’actituds valencianes. ¿Hi ha cap qüestió en què estiguem junts, no ja tots a una veu, sinó més de mitja dotzena de valencians? ¿Cal acceptar críticament que l’autonomia valenciana ha resultat més radical i progressista, que la que esperaven o voldrien encara ara, molts sectors dels ciutadans protagonistes, o siga, els valencians?

Cap altra generació de la història contemporània del país; ni d’ara mateix, a ben pocs països d’Europa, ha conegut una oportunitat democràtica autònoma tan solidària. I per tant, entre la tradició i el progrés, per les possibilitats i els drets socials, ¿hem de viure i treballar com a valencians confrontant o compartint la història i l’Estat? ¿O ens hem de resignar sempre a la fal·làcia d’admetre que no hi ha una «comunitat de valencians», i per tant, pot resultar irrellevant com li diguem a la llengua, o al país, regne, regió, o no res?

Gràcies als projectes valencianistes d’Estatut que haurien pogut ser, i que solem designar amb noms de les ciutats on es proposaren: l’Estatut d’Elx, l’Estatut de Morella. I finalment, voler –o siga, desitjat i estimar- l’Estatut valencià, i a millorar-lo: ningú més ho farà, i si es fa, que no es torne a fer de manera reaccionària. El projecte d’Estatut s’anomenà, al principi, de Benicàssim, des d’on ara mateix veig el Mediterrani i escric amb entusiasme crític per la comunitat del «país que ja anem fent», perquè segons escrivia el valencianista escèptic més important del segle XX, «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres»