Una sanitat pública malalta

Les llistes d’espera posen en evidència el letal fracàs de la sanitat pública espanyola. N’hi havia abans de la pandèmia en un nombre desmesurat i s’han enfilat a la figuereta en els darrers mesos. Les xifres són descomunals i els temps de retard per a una intervenció quirúrgica o per a una primera cita tiren per terra el mantra milanta vegades repetit que l’Estat espanyol té una de les millors atencions sanitàries públiques del món. Quan la sanitat o la justícia arriben tard, deixen de ser-ho, automàticament!

Si patir una malaltia greu és un drama personal i familiar, haver d’esperar en molts casos fins a mig any per a una operació és una tragèdia vital, que afecta un total de 706.740 pacients a tot l’estat, segons el Ministeri de Sanitat. Unes xifres que s’han duplicat en els darrers 15 anys, a partir de la mutilació dels pressupostos sanitaris. En uns moments en què els bancs rebien ingents quantitats de diners públics per a salvar els seus comptes especulatius, la salvació de les persones –en el sentit més literal– passava a un tercer terme.

Però, no a tot arreu es funciona igual. Les divergències són bestials segons on visques i qui et governe. Si vius al País Basc, la situació és radicalment diferent: aconseguir una visita d’especialitat mèdica suposa esperar vint dies de mitjana, mentre que si vius a Andalusia, Castella–La Mancha o l’Aragó hauràs de patir una demora superior als tres mesos i en alguns casos d’un any. I per què? El País Basc –i també Navarra– tenen la clau de la caixa i no pateixen espoli fiscal; gestionen una hisenda pròpia i poden dedicar molta més inversió en benestar social. La resta de l’Estat, com que no té el control dels seus recursos, ha de fer mans i mànegues, sense poder desempallegar-se del voltor del centralisme.

Per molt que s’òmpliguen la boca amb bones paraules, la salut no és una prioritat per a la majoria de les administracions, ni per a les dretes ni per a algunes esquerres. Les retallades, la pandèmia i els minsos pressupostos que s’hi dediquen han posat en crisi permanent l’atenció sanitària. L’han emmalaltit de manera crònica. La Comissió Europea ha demanat diverses vegades a l’Estat espanyol que ha d’invertir més en sanitat, perquè hi ha importants problemes estructurals derivats de les deficiències en infraestructures i equipaments, en contractació i en les condicions laborals del personal sanitari. No n’hi ha prou amb un 6’6% del PIB. N’estem ben lluny del 9’9% d’Alemanya o del 9’3% de França.

En aquest marc, el PSOE vol imposar la nova llei d’equitat, universalitat i cohesió sanitària. Un altre goig sense alegria: es queda a mitges com molts dels projectes de l’actual legislatura. Perquè no garanteix una sanitat pública totalment universal: n’exclou moltes persones sense papers, per qüestions burocràtiques Si bé considera la gestió directa pública com a model prioritari, deixa les portes i les finestres obertes a la intrusió “excepcional” de la privada. Ja se sap: l’excepció confirma la regla, però de vegades l’anul·la i la supera. Tampoc no compta amb l’opinió de la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública. Ni amb la ILP presentada per la Coordinadora Antiprivatització Sanitària. Ni tan sols gaudeix del vistiplau d’Unides Podem, que no es creu les intencions de la Ministra Carolina Darias, ja que especula amb una retòrica manipuladora que de cap manera blinda la sanitat púbica.