En l’època de creixement, necessitem sentir-nos protegits i protegides. Ens agrada somiar i il·lusionar-nos. Hi ha una locució que em recorda intensament eixe temps en el qual em trobava segur i somiador. És l’expressió ‘al bé’. Amb ella, indiquem que estem assentats i assentades sobre els muscles d’una persona adulta, amb una cama a cada part del coll. Sense que puga evitar-ho, em recorda mon pare. Em trasllade a la cavalcada dels Reis d’Orient. Em ve al cap l’emotiva sensació de trobar-me segur i mirant les persones des de dalt. Tanmateix, passades les dècades, no vaig ser capaç de repetir l’exercici amb les dos filles majors. No era fàcil pujar-les ‘al be’ alhora.

Esta setmana, llegint Adios pequeño de Máximo Huerta, he sentit el temps de l’expressió ‘al be’. M’he acostat a les ombres viscudes de xiquet, encara que continue sempre quedant-me amb el més positiu de la família. Huerta escriu amb tendresa cada instant. Estic convençut que té un teclat que no sols ompli la paraula de contingut sinó de sentiment personal. Esta vegada, amb les seues lletres, ha sigut especialment valent. És difícil publicar la intimitat més nostra.

En els meus primers anys, pujat ‘al be’, somniava despert. M’imaginava realitats boniques. D’adult he continuat somniant. Soc un utòpic. Però, fa uns dies se’m va trencar una il·lusió somniada en faltar Claes Oldenburg. És com si haguera caigut inesperadament mentre estava ‘al be’. Retrocedisc al 1992. Exercia de president de falla amb una vintena d’anys. En el meu camí, i en el del company Josep-Lluís Marín, se’ns va creuar un projecte inimaginable en el qual va introduir-nos l’aleshores directora de l’IVAM Carmen Alborch. Es tractava que el destacat artiste ens dissenyara una falla. Li enviàrem molt de material propi per a il·lustrar-lo. Finalment no va ser possible. Sempre he pensat que en un racó del seu estudi quedarien els vídeos enviats. He somniat que, tal vegada, algun dia se’n recordaria sobtosament i reprendríem el projecte inacabat que havia de realitzar Manolo Martín. Ara no serà possible. He notat que definitivament havia perdut un somni. Alborch, Martín i Oldenburg no estan per a fer-lo realitat.

En definitiva, tinguem prop l’expressió ‘al be’. Farà sentir-nos pròxims a la part més dolça de la infància. Somnien sense tancar els ulls. Sols mirant la cara de la realitat podrem aspirar a canviar-la.