Cada país té les seues pròpies clavegueres. Totes són negres, molt negres, són els conductes pels quals els estats aboquen les seues immundícies, el lloc idoni on viuen i es reprodueixen les rates del sistema, el seu hàbitat natural. Immundícies basades en les mentides a l’opinió pública, en amagar les vergonyes, manipular, inventar campanyes de desprestigi contra els uns o contra els altres, de vegades amb la connivència dels mitjans de comunicació, inclús poden fer surar la violència i la repressió d’estat. Les clavegueres, sovint amb el suport dels grans poders fàctics, i no únicament dels governs, o si de cas al marge dels governs, tenen també la capacitat de configurar davant les opinions públiques memòries col·lectives basades en mentides, mitges veritats o, senzillament, grolleres manipulacions.
Sense anar més lluny, a França s’han complit vuitanta anys de la més gran ràtzia antisemita durant la Segona Guerra Mundial. Va passar a París, entre el 16 i el 17 de juliol del 1942, durant el règim col·laboracionista de Vichy. Prop de 13.000 jueus, dones, homes i xiquets, van ser apressats al velòdrom d’hivern de París per a ser conduïts als camps d’extermini nazis. Tanmateix, fins a la presidència de Jacques Chirac l’estat francès no va reconéixer la seua responsabilitat en aquell genocidi, i encara més, l’antisemitisme continua sent hui en dia una hemorroide sagnant al nostre país veí, com ho demostren determinats personatges de l’extrema dreta francesa que tenen un gran seguiment públic. De Gaulle ho tenia molt clar, i als mitjans de comunicació, el cinema o la literatura, tret d’excepcions honorables, sempre ens han venut la idea mítica de la Résistance. Sobre això l’historiador britànic Robert Gildea en sap alguna cosa molt ben argumentada en el llibre Combatientes en la sombra (Taurus).
I què en podríem dir de Bèlgica, posem per cas? Parlem de la brutal matança d’indígenes que entre 1885 i 1905 va tindre lloc al Congo sota el sanguinari regnat de Leopold II? El fet més paradoxal és que aquest rei sanguinari es feia passar davant l’opinió pública i la comunitat internacional d’aleshores com una autoritat responsable i antiesclavista. El negoci del cautxú va assolar Àfrica i va convertir els indígenes en les víctimes propiciatòries de l’avarícia dels colons europeus, com va denunciar en el seu moment Roger Casement davant el parlament britànic. I d’Alemanya millor no parlar de clavegueres perquè encara hui en dia podríem ensumar la pestilència de la societat alemanya de la postguerra en cobrir de terra les immundícies dels responsables de la més repugnant matança de persones del segle XX. I així podríem continuar fins a l’infinit.
A l’Estat Espanyol han eixit a la llum les aigües pútrides de les gravacions subterrànies de l’excomissari Villarejo, un dels grans factòtums del Partit Popular a través de Dolores de Cospedal, o d’altres poderosos, que tot s’ha de dir, en la guerra bruta contra els enemics polítics o econòmics, segons els casos. Entre el 2011 i el 2018 el Partit Popular va utilitzar els aparells de l’estat -el ministeri de l’Interior- per a defenestrar els seus adversaris, independentistes catalans o Pablo Iglesias i Podem, tant se val, com proven els àudios fets públics pel periòdic El País. Uns fets extremadament greus que en qualsevol país serien un escàndol polític de primera magnitud. I una circumstància encara més perillosa: desconeguem l’abast de les clavegueres de la Transició i fins a quin punt la dreta ha tutelat la democràcia espanyola i l’opinió pública a través dels conductes foscos del subsol de l’estimada pàtria.
Sabem, si de cas, perquè està documentat, que entre 1975 i el 1982, prop de 150 persones van perdre la vida per la violència indiscriminada dels cossos de seguretat de l’Estat que actuaren amb total impunitat, excitats pel ressentiment contra la nova realitat política. La fal·làcia de l’oblit ha sigut un dels eixos sobre el qual s’ha construït la feble memòria col·lectiva de la democràcia. El PP s’ha oposat frontalment als intents de dignificar a les víctimes del franquisme, també ara amb la nova llei de la memòria democràtica. Sembla que tenim una memòria incompleta, tutelada per la dreta. Fins a quin punt les clavegueres han condicionat la vida política espanyola? Qui sap, però sovint la pestilència arriba fins i tot a empastifar els carrers de la vida pública.
