Aviat no serem més que simis que llancen pedres». Aquesta és la contundent reflexió del director d’orquestra Nikolaus Harnoncourt en la revista suïssa Musik und Theater, publicada a l’abril-maig de 1992.
Han passat 30 anys i la sentència segueix d’actualitat. Potser, d’una actualitat que ha superat qualsevol possibilitat de redempció. Encara que al·legòrica, l’opinió de Harnoncourt expressa una realitat aterridora: l’incansable ascens de l’ésser humà cap al cim de la vilesa social.
Poc o res hem après dels errors del passat. Ni tan sols d’experiències traumàtiques com de la que encara estem sortint. L’ésser humà ha abandonat la reflexió serena per a llançar-se, alimentat pels mitjans de desinformació massius, als braços de degeneració ètic-social.
L’ésser humà i al bèstia tan sols es diferencien per la poesia. Més enllà de les funcions biològiques bàsiques de supervivència, la diferència es troba en la capacitat creadora, inspiradora i contemplativa de la bellesa. Sense la vessant poètica som una sort d’animal quimèric sense excessives diferències amb el cuc que Schiller descriu en la seva An die Freude (musicada per Beethoven).
El món de la música ostenta el rànquing de la vilesa. Atès que el seu aliment és el so (pristí element primigeni de vida), la bellesa i la comunió simbòlica de la humanitat, es fa difícil habitar un gremi on cada vegada més trobar vida sensible es converteix en una veritable odissea.
El nepotisme tenyit d’il·lustrat creix com l’herba que no necessita aigua. Els comportaments mafiosos ratllen les més abjectes formes per a minar i eliminar (metafòricament) al qual destaca en forma i temps. L’anihilació dels qui mostren talent i no són de la nòmina per part dels qui han designat les institucions (ora alienes a la realitat ora indiferents) danya de manera inequívoca i definitiva la possibilitat d’assumpció del nostre món bell.
I tots ho sabem.
Ningú és aliè al que succeeix en despatxos, aules i càtedres. Cap músic pot espantar-se de la realitat que assola la nostra meravellosa i musical comunitat. Sent així, per què del silenci? Què reporta? O, la qual cosa és molt més alarmant, què provocaria trencar-ho?
El nostre art consisteix en la gestió del so i del silenci com a marc referencial. El buit que per a un artista plàstic requereix omplir. El buit existencial que com a humans tractem de satisfer. Tot està relacionat. Tots busquem els mateixos fins. Tots defensem l’ètica, la igualtat, el respecte, la llibertat. Però no serveix si tan sols ho segellem en el context teòric, especulatiu, formal.
El músic per pura definició no pot ser covard. De ser-ho no és un servidor del so sinó sol vehicle ornamental molt lluny de l’ecosistema del veritable artista. El silenci no sols crea còmplices sinó que alimenta i corromp el nostre hàbitat. Callar per mantenir un escàs espai arruïnant la possibilitat de crear un nou univers on l’ètic prevalgui deixa a tot el gremi embarrancat en escasses possibilitats.
Qui es manté en el seu prudent i destructiu silenci està més prop de llançar una pedra que de crear bellesa amb el so. Som poetes, no som simis. No llancem pedres, creem bellesa.
Dit en paraules poétiques del gran Miquel Martí i Pol: «Que mai no es pugui dir que hem desert covardament».
