Associem sentiments i sensacions a objectes per les característiques físiques, textura, color, temperatura... De la suavitat del cotó-en-pèl atribuïm un excés de mirament; de l’aspror dels gínjols verds, els caràcters esquerps i antipàtics i dels objectes punxants, un desig de maldat. El Diccionari Normatiu Valencià n’arreplega la personalització: «Persona malvolent, que molesta els altres. Sempre ha sigut un punxa». Soc una dona descreguda, em negue a admetre que astres o divinitats tinguen a dir en el nostre viure; fins i tot no considere irreductible l’herència de l’ADN, com tampoc no assegura l’èxit o el fracàs el codi postal; però ajuda, i prou. Per això, em dol la frase «La punxa, quan naix, ja punxa». Una dita immisericorde, la fatalitat d’un destí programat des del naixement.

Resulta curiós que una paraula sinònima ‘agulla’ no tinga la mateixa associació amb la maldat; per contra, el lliguem a un objecte produït per la manufactura, creat per les nostres mans i que associem al treball: «Posem fil a l’agulla» quan iniciem una actuació, comencem una obra; «ficar-se per un cos d’agulla» és ser molt llest, narrar fil per agulla (o per randa) és fer-ho amb tots els detalls, minuciosament. D’agulles, en tenim d’estendre, de cap, de fer calça, passadores, de pit, saqueres..., en medicina és l’«instrument punxant utilitzat per a injectar, fer puncions o suturar». L’any 1976, jo tenia onze anys, feia sisé d’EGB (l’antiga Primària) i vaig veure per primera vegada una agulla (i una xeringa) d’un sol ús. Les xiquetes de la meua generació formàrem part de la primera campanya de vacunació escolar contra la rubèola. Acostumades al ritual de desinfectar la xeringa i l’agulla amb el cotó-en-pèl encés amb alcohol, aquella quantitat de plàstic abocat al fem després d’una sola injecció ens semblava a totes un balafiament dels grans, quin error!

També aquell any, amb la transició, s’inclogué una assignatura d’educació sexual que, en el nostre cas , no va impartir una de les mestres casades, sinó una monja. D’aquelles classes recorde un parell de coses: que el sexe era perillós i que la lletra ics devia ser lasciva, perquè mai no la va pronunciar; tot era ‘seso’ i ‘sesual’. Han passat 46 anys, el curs que comença s’impartiran continguts d’ecologia i contra la violència sexual. L’últim atac contra les dones és usar agulles per a atemorir-les, no ho aconseguiran.