Les nits difícils

Ho han vist en multitud de films: soldats nord-americans en l’antiga Saigon amerats, punxant-se heroïna per matar el desfici, jugant a la ruleta russa perquè no troben escapatòria. Calor i humitat extremes. Els comandaments de l’exèrcit deixant-ho córrer perquè era una via d’escapament a aquella guerra absurda. Pel que fa a la literatura de la guerra del Vietnam, a mi, l’obra que més m’ha interessat, va ser In Pharaoh’s Army. Memories of a Lost War de Tobias Wolff, una obra no massa famosa. En qualsevol cas tant en el cine com en la literatura es reflectixen eixes condicions climàtiques extremes. Extremes? No ho negue, però resulta que, tant les màximes com les mínimes ací, a València, són versemblants a les de l’antiga Saigon. I, en allò que fa a la humitat, que és la que dona la sensació de basca, ací també estem en el 80 per 100. Tots els indicadors climàtics van parells a la ciutat de Ho Chi Min City.

No em queixe, però. No he d’anar a segar blat, ara en agost, a les serres terolenques, ni a rascar dacsa als camps de l’horta, ni segar l’arròs a la Marjal -on els segadors de l’interior s’ofegaven per la humitat tan extrema-, ni a tirar quitrà en una carretera qualsevol. No. Això sí, aguante estoicament esta xafogor nocturna perquè estic concentrat en este article com abans ho estava en la lectura. I ho faig convençut del canvi permanent del clima i, que en qualsevol cas, el cicle actual d’augment de les temperatures ja fa temps que ha començat i va a continuar imparable.

M’ho contaven, ja fa molts anys, els ancians a les Alcubles. Arribava l’hivern i, a canvi, d’unes poques monedes els xiquets deixaven d’anar a escola per portar cabassos de neu a les neveres. Hui estes edificacions rústiques conformen, merescudament, part del patrimoni valencià. Fernand Braudel en la seua magna obra sobre el Mediterrani esmentava la importància que tenia la neu en tots els països riberencs. Assenyalava el mestre d’historiadors que a Espanya acostumava a posar-se la neu en grans pous on es conservava fins a l’estiu i, que la neu conservada en les neveres va ser la base dels «sorbetes» i gelats italians. A casa nostra va ser l’abundància d’estes construccions a les muntanyes la que va propiciar el comerç del gel del segle XIX. D’este comerç incipent va derivar, per exemple a Ibi, la indústria gelatera. He nomenat Ibi perquè els seus gelaters s’escamparen per la geografia espanyola i per nombrosos països des de l’Alger als Estats Units d’Amèrica ja a finals del segle XIX. Els ancians d’Alcubles ja es planyien però, de què ja no feia el fred d’abans i que seria impossible emplenar les neveres perquè ja no nevava. El mateix podia escoltar-se en qualsevol punt de la Serrania. Curiosament, enguany, quan anem cavalcant sobre onades successives de calor, ha fallat l’aprovisionament de gel. I les neveres de les muntanyes les tenim buides, sols queda cendra i desolació. No hi ha consol, quasi.

A Nova York, en una latitud aproximada a la de València, el corrent fred de Labrador provoca nevades i fortes baixades de temperatura en l’hivern, però també patix de calor a l’estiu. De fet, una onada de calor asfixiava Nova York i les finestres romanien obertes. La televisió encara no era omnipresent i la vida dels apartaments apareixia a la vista dels qui volgueren mirar. La càmera assenyalava un termòmetre a 32ºC i mostrava les estratagemes del personal per sobreviure. Un d’ells era el fotògraf L. B. Jefferies, interpretat per James Stewart qui, reclòs a una cadira de rodes per un accident, matava el temps i el desfici mirant el que passava al veïnat: Rear Window, l’obra mestra d’Alfred Hitchcock. L’insomni i el malestar provocat per la calor persistent l’ajudaren a descobrir allò que subjeia sota la pàtina d’aparent normalitat. No sols el fred aviva el coneixement.

L’estiu, l’aparent plenitud, la vida en el seu màxim exponent, sí; però també l’art ens ha donat signes de què pot ocórrer el contrari. Estiu, Venècia abans de la Gran Guerra. Gustav von Aschenbach creu haver trobat la bellesa absoluta en la persona del jove Tadzio. Llavors pretén retrobar una joventut perduda: es tiny els cabells, es refà el bigot. La bellesa absoluta, però, és inassequible. Arriba el xaloc, l’epidèmia de còlera s’escampa i el sol fon totes les argúcies cosmètiques a les què havia recorregut el madur Aschenbach. Dubte que s’haja filmat una altra metàfora tan poderosa sobre la decadència com esta que va rodar Ludovico Visconti en La mort a Venència.

Em costa dormir, clar. I quan això ocorre m’acompanya el record d’un llibre: Le notti difficili, -el vaig llegir en versió catalana-, el darrer conjunt de relats de Dino Buzzati, Els protagonistes no tenen el meu problema, el d’enganxar la son. Malauradament per ells ho tenen pitjor: els malsons nocturns, la presència dels dies perduts, l’assassinat de la faula o la il·lusió, el descrèdit de la realitat. Tot plegat pitjor i, alhora millor, que la xafogor.

Ara bé, la tragèdia d’Aschenbach en aquell estiu de Venècia era de caire diríem, íntim, personal. En este agost, però, el mal s’ha escampat. No en forma de pandèmia, sinó de catàstrofe mediambiental. La sensació personal de basca, comparada amb la desolació dels nostres paratges i el drama de tantes famílies, sincerament, potser fins i tot, banal, frívola. Les flames i, com comentava este periòdic, Levante-EMV, l’esclat de les bombes, remeten a un apocalipsi ara, a un Vietnam de la natura; és la ficció esdevinguda realitat: els fantasmes de Buzzati s’han escapat i acampat entre nosaltres. L. B. Jefferies no tardaria massa a esbrinar la causa profunda del desastre, que abasta des de la península Ibèrica a l’Europa continental: l’abús contra la natura. Les mesures del govern central respecte a la limitació de l’energia arriben tard, tot i això eren i són necessàries. Estem rodejats, esperem, però, que les nits difícils ens abandonen prompte.