No tot allò que fan lluir els mitjans de comunicació és or. Per molt que la vida de la reina britànica desapareguda siga vestida de seda mediàtica, no servirà per a amagar la seua implicació i responsabilitat en tot allò detestable que la Gran Bretanya ha fet durant els 70 anys en què hi ha regnat. No debades, la seua trajectòria ha estat acompanyada d’una idealització calculada per a presentar-nos-la com una de les més reeixides de tots els temps, com el Messi de les monarquies, vaja! Res d’això no és veritat, si escodrinyem una mica.

De ben xicoteta, segur que no sospitava que acabaria sent reina, ni que seria la més longeva del món –superada només per Lluís XIV (una altra bona penyora!)–, ja que per una carambola del destí, el seu oncle Eduard VIII abdicaria del tro en benefici del seu germà Jordi VI, que en morir li’l passaria en herència divina a la seua filla Isabel. Una joveneta, que als set anys va aprendre a alçar el bracet a l’estil nazi (la BBC en va publicar una foto de l’any 1933), en companyia de sa mare i del seu oncle dimissionari, que va ser seguidor i amic incondicional de Hitler –ben vist pels règims capitalistes com una arma més per a frenar el comunisme soviètic. Una autèntica infàmia!

Després d’aquest capítol que situava la família reial en l’òrbita ideològica del feixisme, la coronada Isabel II va haver de torejar amb la culminació del procés de descolonització –o modernització de la subjugació imperialista a la metròpoli–, del quasi mig món que li pertanyia com a dret de conquesta, bàsicament. La història testifica els crims contra la humanitat comesos durant el seu regnat en països com Kènia (1960) –amb 200.000 persones mortes i centenars de milers en camps de concentració– o a Biafra (1967) –amb 1.000.000 de persones mortes. Per açò i molt més, com pel suport a la Guerra de Vietnam, el mateix John Lennon li va rebutjar la Medalla de l’Imperi. Un exemple que seria seguit per grups com Sex Pistols o The Smiths en les seues cançons, en posar a parir la reina Isabel II amb apel·latius feixistes.

Per altra banda, la família reial britànica també ha estat un caòtic cataclisme, si fa no fa com la del rei demèrit espanyol, amb un bon catàleg de bales perdudes: el propi Carles III, designat cap de l’Església Anglicana, fou infidel amb la seua senyora, rebé subvencions milionàries de tiranies àrabs (família Bin Laden inclosa), estigué involucrat en fraus artístics...; el príncep Enric, quart en la línia successòria també tingué les seues vel·leïtats feixistes quan acudí a una festa vestit de nazi amb una esvàstica al braç; Andrés, el fill predilecte de la difunta reina fou investigat per implicació en una xarxa de pederàstia... Una família modèlica!

El culebrot d’enaltiment de la figura d’Isabel II –amb el deplorable show televisat de la passejada del seu cadàver per centenars de quilòmetres– forma part de la intoxicació permanent per a fer-nos combregar amb les rodes de molí monàrquiques. Mentrestant, mai no ens explicaran l’origen dels 88.000 M€ que Carles III rebrà en herència (segons la revista Forbes) –pels quals no pagarà ni una lliura per l’impost de successions–, ni ens contaran les misèries amagades d’una monarquia britànica que tant de bo tinga els dies comptats!