On hi ha mel. O com diuen en castellà, “¿Dónde va Vicente? Donde va la gente”. No és normal, però és comú: la gent va on va la gent. Si vas a un restaurant i veus les taules buides, passes de llarg i entres en aquell que té una clientela més nodrida. Aquesta mentalitat de ramat la vam viure al principi de la pandèmia amb carrets del súper reblits de paper higiènic. Si ell en compra, jo també. Efecte contagi que hem reiterat amb l’oli de gira-sol buidant les prestatgeries per por a la carestia. És la síndrome FOMO (acrònim de ‘fear of missing out’). Patologia psicològica que descriu el temor a no tindre el que té un altre. I que obliga, per exemple, a mirar sovint el mòbil; no siga que altres estiguen gaudint d’interaccions de les quals estàs al marge.
Si Ayuso baixa impostos, per què no jo?, s’ha dit Juanma Moreno. I, iniciada la cursa, s’hi han afegit més corredors: Puig, Revilla... Que cadascú s’apanye com puga i qui vinga darrere que tanque la porta. Anar contra corrent quan el corrent populista baixa amb tanta força és de necis. Però «nadar contra corrent no és neciesa si les aigües corren cap a les cataractes», rebat el filòsof colombià Gómez Dávila. Hem entrat en una subhasta de rebaixes fiscals on cada autonomia competeix per fer el major descompte. D’on trauran els diners per compensar la rebaixa? O, quins serveis retallaran per quadrar el pressupost? Educació? Sanitat? Serveis Socials? S’admeten travesses. Si passa el temps i cap servei se’n ressent, em menge l’article.
I en això arriba Mazón, líder del PPCV i, amb posat solemne com si estigués a missa, dobla l’aposta de Puig a la subhasta de promeses: tu rebaixes l’IRPF? Doncs jo, si sóc president suprimiré l’impost de Successions, Donacions i Patrimoni. Nyas! Coca. El que no diu és si també suprimirà mestres i sanitaris, detall que ningú no explica en la marató de reduccions. I així van. Tu dos? Jo quatre! Tu tres? Jo sis! En arribar les eleccions sabrem a qui li penja l’electorat el cartell: Adjudica’t!
